14 de juliol (Éric Vuillard)

Després de triomfar amb “L’ordre del dia”, el francès Éric Vuillard (Lió, 1968) torna a explicar-nos amb detall un període important de la història contemporània. Amb “14 de juliol” ataca amb detall la presa de la Bastilla. El llibre, publicat per Edicions 62, està traduït al català per Jordi Martín Lloret i té 192 pàgines. Segons l'escriptor, aquella revolució popular té moltes similituds amb el moment actual.

Vuillard dona tot el protagonisme a la massa anònima, a les trenta mil persones que es van revoltar a París perquè tenien gana i ningú no els donava solucions. És la multitud qui va encapçalar la sacsejada. L’autor se’n fa un fart de donar noms i cognoms, llocs de procedència i oficis. Artesans, sastres, carnissers, vinaters, bugaderes, prostitutes... Elles i ells van ser els herois de l'aixecament, que es va consumar el 14 de juliol de 1789. La novel·la és el seu homenatge particular. Van pensar que ja n’hi havia prou de repressió i de desigualtats entre pobres i rics. Aquests fets marquen l’inici del final de l’antic règim i són la llavor de la futura revolució francesa.

L’autor ens intenta explicar, de vegades amb un lèxic arcaïtzant, què va passar aquells dies i per què. L’esclat de la violència se subscriu en un clima enrarit per les decisions polítiques errònies i una pobresa recalcitrant. És una crònica amb molta passió. Hi ha una escena que m’ha quedat gravada a la memòria: el registre de tot un seguit de morts, estirats a terra, en fila. Els que manen busquen si portaven alguna cosa robada a les butxaques, però no hi troben res. Són dones i homes dignes. Volen millorar les seves condicions. Menjar. De robar als rics, ni pensar-hi. Vuillard ens regala un relat d’una gran profunditat literària i estilística. En alguns passatges, el llibre és un pèl dens, especialment per la quantitat de noms, però és del tot imprescindible.

“En una llampada, una multitud d’homes va aconseguir, a través d’una mussolina de teranyines, arrencar de les entranyes de la terra unes quantes ampolles. Era el nèctar de les Llums, sortit de la tina de Montesquieu. Van trencar els brocs de vidre sobre els esglaons del palau i van beure, d’un glop, els vins més nobles, ensangonant-se la cara. Que bons que eren!, no hi ha res millor que fotre’s d’una tirada un vi de mil lliures, mamar a raig un château margaux. Amb el gasòmetre ben ple, es van aixecar amb sabates de balancí, el cervell en escabetx, desarborats, portant ulleres de pell de llonganissa i atonyinant-se com bèsties. El producte furtat del treball s’ha de malbaratar, la seva delicadesa s’ha d’esclafar, perquè cal que tot brilli i que tot desaparegui”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy