En Manuel, nom inventat pel seu tiet, narrador de la història, és el protagonista principal de “Los asquerosos”, l’última novel·la de Santiago Lorenzo (Portugalete, Vizcaya, 1964). Està publicat per Blackie Books i té 220 pàgines. En Manuel té una vida força trista, pràcticament ‘abandonat’ per la seva família (des de ben petit), sense parella, instal·lat en un pis diminut i amb una feina de merda. És hàbil amb les mans i curt en les relacions personals. Passa totalment desapercebut. Un dia, sortint del seu portal, amb el seu tornavís fetitxe a les mans, un antidisturbis intenta atacar-lo sense miraments. El confon (o no) amb un suposat indesitjable que intentava refugiar-se després de participar en una manifestació. En Manuel li clava l’eina al coll i fuig corrent. Si l’agafen, es pot passar la resta de la seva miserable vida entre reixes.
Acollonit, el noi va a veure al seu tiet i entre tots dos confegeixen un detallat pla d’escapada. En Manuel s’instal·la en una casa abandonada d’un poble encara més abandonat als afores de Madrid. El tiet el bateja com Zarzahuriel, per no donar el nom real. Allà comença a adonar-se que mai havia estat tan feliç. Per sobreviure en té prou amb les poques coses de l’enviament mensual del Lidl. Llegeix els llibres d’Austral que va trobar a la casa, camina pels boscos, recull llenya i menja tot allò que recol·lecta. La truita feta amb llet i pell de taronja és un dels seus invents del Tebeo. Tot ho troba deliciós. El pla funcionava perfectament bé, fins que passa alguna cosa que trenca la seva pau total. Quin pal! Ja no es veu amb força de fer marxa enrere i tornar a viure la seva vomitiva vida d’abans.
“Los asquerosos” és un llibre divertit, escrit amb un llenguatge culte i alhora castís, que trenca amb molts tòpics. Passa francament bé. Aquesta darrera novel·la de Santiago Lorenzo no deixa indiferent ningú. Podríem dir que s’acaba convertint en una versió moderna del Robinson Crusoe de Daniel Defoe. Sense esperar-s’ho, l’atzar acaba obrint els ulls a en Manuel. Descobreix que la seva vida anterior, fins a l’incident amb el policia, no tenia sentit. És ara quan és totalment feliç. Amb el seu tornavís. Fent de McGyver. Que duri...
“La madriguera en la que Manuel plantó pica no era así como muy atractiva. Pero el tendía a ver acogedor el alrededor en el que cayera. Propendía a la conformidad con el entorno, sin importarle sus notas escópicas o ambientales. Eso que se ahorraba en decoración, atrezo y luminotecnia. Funcionaba de camara para adentro, por lo que el aspecto del plató era de relevancia muy relativa. La vetusta casa nueva ofrecía además algo insólito para él: el sitio. Qué de metros cuadrados y cúbicos. Manuel corría a veces por el pasillo, solo para ver cómo era hacerlo bajo techo propio. Siempre había una estancia más de lo que recordaba, en su recuento mental de habitaciones."
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada