dimarts, de juliol 16, 2019
La nedadora (Francesc Puigpelat)
Quan he començat a escriure sobre “La nedadora”, de Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959), el primer qualificatiu que m'ha passat pel cap és “optimista”. És la novel·la guanyadora del Premi Carlemany 2018, convocat pel govern d’Andorra i les editorials Fundació Enciclopèdia Catalana, Edicions Proa i Columna, que és qui l’ha publicada. Té 270 pàgines i està escrit en primera persona.
La protagonista d’aquesta bonica història és la Jane, una noia de Manchester que està de vacances amb la seva família en un complex de luxe a Turquia. El seu pare és professor d’economia aplicada i la seva mare periodista de la BBC. L'hotel està just al costat de la localitat de Çesme, plena de refugiats iraquians. Tots ells tenen l’objectiu d’arribar a l’illa de Quios, ja en territori europeu. La Jane és nedadora i s’entrena a la piscina de 50 metres de l’hotel per participar en els campionats britànics. A la piscina i a la platja privada, perfectament delimitada. Fins que un dia decideix sortir de la zona de confort... i anar una mica més enllà.
La Jane, inconformista de mena, li costa assumir que ella visqui envoltada de privilegis i que només uns quilòmetres més enllà els refugiats passin gana, fred i siguin extorsionats per les màfies. Quan coneix la Fàtima, en Saïd i l’Aïxa tot el seu món trontolla i amenaça de trencar-se en petits bocins. Es proposa ensenyar-los a nedar perquè, tots sols, siguin capaços de recórrer els cinc quilòmetres que separen Çesme de Quios. No serà fàcil. Des del primer moment que decideix ajudar als sirians, tot es complica, fins a punts insospitats. La “nedadora” agita consciències. L’autor vol deixar clar que tothom pot aportar el seu granet de sorra i ajudar als altres en la mida que li sigui possible. Donar la culpa de tot als governs és massa fàcil i no serveix de res. Compromís i supervivència pura.
“La meva actitud a l’Ali Baba Dreams ho demostrava a bastament. Malgrat que sempre parlava amb la veu crítica de les diferències entre els països rics i el Tercer Món, i predicava la necessitat d’ajudar als desvalguts, d’ençà de la seva arribada a Turquia no havia posat els peus fora del resort de luxe. La seva relació amb la població autòctona es limitava a unes paraules en anglès amb els cambrers o una propina a les minyones que ens netejaven el bungalou. Tret d’això, la seva curiositat pel país que l’envoltava era literalment zero.
Si li hagués explicat, el meu compromís amb el Saïd, la Fàtima i l’Aïxa, l’hauria desaprovat.
“Què?”, hauria dit, “Deixa’ls que resolguin solets els seus problemes. Encara et ficaràs en un embolic...”
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada