La cara nord del cor (Dolores Redondo)

No sé si han estat els lutin els que m’han ajudat a llegir “La cara nord del cor” quasi d’una tirada. Tenia moltes ganes de retrobar-me amb Amaia Salazar. L’escriptora Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969) col·loca la seva policia estrella als Estats Units, l’any 2005, molt abans dels crims de la vall de Batzan. El llibre està traduït al català per Núria Parés i Sellarès i publicat per Columna Edicions. Té 686 pàgines.

En ser una preqüela, no és necessari haver llegit la trilogia de Redondo per seguir aquest últim llibre, però jo ho recomanaria. L’Amaia té 25 anys, és subinspectora de la Policia Foral de Navarra i participa en un curs d’intercanvi per a agents de l’Europol a l’Acadèmia de l’FBI. L’imparteix l’enigmàtic Aloisius Dupree, a qui ja coneixem des de fa temps. En les novel·les anteriors, ella li havia trucat més d’un cop per demanar-li consell. És un home torturat, amb un complicadíssim món interior. Dupree també ha estat al costat fosc, com la nostra protagonista. Descobrirem per què. Les aventures que viuen tots dos junts no tenen aturador. El nord-americà sempre porta a sobre un gris-gris, amulet vodú de protecció. Raonament, màgia i cultures ancestrals a parts iguals.

L’Amaia destaca entre els policies que fan el curs d’intercanvi i ràpidament és ‘reclutada’ per l’FBI, que fa temps que va darrere d’un assassí en sèrie batejat amb el nom del ‘Compositor’. Actua just després de grans desastres naturals, matant famílies senceres. Sempre estan formades per pare, mare, àvia, dos fills i una filla. Per seguir-li el rastre, un equip d’investigació dirigit per Dupree es desplaça a Nova Orleans, just abans del Katrina, el pitjor huracà de la història de la ciutat. Ho fa acompanyat de la subinspectora Salazar. D’ella n’espera moltes coses. La seva intuïció, connectada amb les tradicions antropològiques, la fan infal·lible. Amb el pas del temps se n’adonarà que el seu cap no ha estat del tot sincer amb ella. La vol per aturar el “Compositor”, però també perquè l’ajudi a resoldre un cas d’un passat que mai ha pogut oblidar. El va tocar de ben a prop.

Paral·lelament, se’ns explica que, quan tenia dotze anys, l’Amaia va estar perduda pel bosc durant setze hores. La van trobar a trenta quilòmetres, desmaiada sota la intensa pluja. En aquest llibre, la subinspectora també s’enfronta a la por i als records de la seva infantesa, plena de fantasmes, amb una mare que la volia morta com abans millor al capdavant. Una trucada de la seva tieta Engrasi des d’Elizondo ho fa tot encara més complicat. Redondo ho ha tornat a aconseguir. “La cara nord del cor” t’atrapa des d’un primer moment i ja no et deixa escapar. Com és habitual, els Gaueko tenen una feinada de por. Molt recomanable. En vull més. I, si pot ser, aviat.

"L’Engrasi no va dir res, no podia. Es notava el cor a la gola, aclaparant-la amb tot el que volia dir però no deia. Va fer un petó a la nena i va assentir mentre l’estirava de la mà per emprendre el camí de tornada. Abans de sortir de la protecció que els oferia l’arbre, l’Engrasi es va girar, com si algú l’hagués cridat. La Rosario la mirava des de la finestra. Tenia la meitat de la cara velada per la foscor de l’exterior, però els llums intermitents de l’arbre li van permetre veure un instant el seu somriure i una picada d’ullet. L’Engrasi va estrènyer la mà de l’Amaia i la va estirar cap al carrer mentre la tendresa que l’ofegava un instant abans es transformava en pura ràbia, i ho havia d’admetre, en temor".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy