La informació és poder. Tant si és certa com si no, pot fer molt mal. Encara més si es canalitza amb obscures intencions. Les treballadores de la centraleta telefònica de Wooster, a Ohio, saben que no poden escoltar les converses dels usuaris, però quasi sempre ho acaben fent. Sobretot la Vivian Dalton, que comença a cansar-se de diàlegs massa banals. Vol descobrir alguna cosa 'forta', que s'allunyi de tot allò que omple el seu avorrit dia a dia.
La Vivian és una de les grans protagonistes de "La operadora", de Gretchen Berg (Pittsburgh, Pennsilvània, 1971). El llibre està traduït al castellà per Ángela Esteller i està publicat per Duomo Ediciones (377 pàgines). En principi, surt a la venda dilluns, però jo ja l'he vist en algunes llibreries. Poc s'esperava la Vivian que les seves 'pregàries' serien escoltades. I encara menys que fos ella la trista protagonista. La Betty Miller, la dona més influent del poble -filla de l'alcalde-, la col·loca voluntàriament en l'ull de l'huracà; i ho fa amb tota la mala intenció del món. Quan sent què li explica una desconeguda a la Betty es queda de pedra. Si fa cas al rumor, el seu marit, el bo de l'Edward, fa anys i anys que li oculta un parell de coses. I no són menors. S'haurà de posar a investigar...
L'Edward i la Vivian són els pares de la Charlotte que, per sort de tots tres, és la més llegida de la família. Quan s'empipa, ara cada cop més, la Vivian entra a la cuina i comença a fer pastissos i galetes sense aturador. És la seva manera d'intentar escampar la boira. Al llarg del llibre, s'inclouen les receptes de totes aquestes postres suposadament greixoses i plenes de colesterol. També definicions de paraules que l'operadora coneix, però que no fa servir de la manera adequada. No és la dona més espavilada del món, però té recursos suficients per tirar endavant i que ningú li prengui el pèl, més del just i necessari. I compte, perquè això dels rumors pot convertir-se en una bomba de rellotgeria. Que no sigui que a la Betty Miller li acabi explotant a la cara. L'atracament que hi ha hagut al poble, i que no s'ha resolt, tampoc no és aigua clara.
Per començar, Berg col·loca als protagonistes l'any 1952 i, a través dels records, també passa per les tres dècades anteriors. El llibre és divertit i va de menys a més, amb una sopresa darrere de l'altra. El personatge de la Vivian, que té dues germanes amb qui no es fa massa, et roba el cor des del minut 1. La difícil situació per la qual passa, convertint-se de sobte en el centre de totes les mirades, m'ha fet pensar en les xarxes socials, on tothom ho sap tot de tothom, amb un excés d'informació. Un dia qualsevol, se't gira en contra i t'envia a la misèria, encara que sigui per només una estona. Fins que les hienes troben un 'cadàver' una mica més apetitós. Fan de la Vivian, del seu feminisme, i de com ho resol tot. Fins i tot del fet que canti cançons infantils en moments puntuals. Curiós, com a mínim.
"La televisión de los Dalton estaba sintonizada en el canal de la CBS, y Edward, Vivian y Charlotte ocupaban sus lugares habituales en la sala de estar, como si todo hubiese ido viento en popa durante las últimas tres semanas. Edward en su asiento, Vivian en uno de los extremos del sofá, el más cercano al televisor, y Charlotte en el suelo, apoyada en el otro extremo, con un cuenco de palomitas sobre el regazo. Aquella era la manera en la que siempre miraban Te quiero, Lucy, en familia. Vivian observó cómo Charlotte, con sus pantalones piratas y calcetines tobilleros, recolectaba granos de maíz en el fondo del cuenco de palomitas".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada