D’ells n’explicaré només un parell o tres de coses, perquè ja vaig parlar-ne a bastament en els comentaris de les dues novel·les anteriors. L’Antonia té un dels coeficients més alts d’Europa. Gran capacitat de raonament i poca empatia. No li agrada que la toquin. En Jon és un policia de Bilbao, gai, aficionat a la cuina i aixecador de pedres. Està fort -no gros- com diu reiteradament l’autor, per fer una mica de conya. A “Reina roja” investigaven l’assassinat d’un noi jove i el segrest de la filla d’un ric empresari. A “Loba negra” busquen la dona d'un malfactor rus. A “Rey blanco” es produeix l’esperat i inevitable cara a cara entre l’Antonia i el Sr. White. És l'home que va disparar al seu marit, en Marcos, destrossant la vida de la família. Així doncs, la partida d’escacs arriba al seu moviment final. Qui hi ha darrere del rei? Qui és l’encarregat de moure la 'peça'?
Estic convençut que les aventures de l’Antonia i en Jon continuaran, més enllà d’aquesta exitosa trilogia que Juan Gómez-Jurado ha trigat dotze anys a escriure. En fa dos que “Reina Roja” és el llibre més venut a l’estat espanyol. Seria una llàstima deixar-los ‘morir’. L’autor ha aconseguit que tots dos junts es facin un nom en el difícil món de la novel·la negra. Són dos ‘policies’ molt pintorescos, que s’escapen de qualsevol clixé preestablert. Sempre van per lliure, tot i les ordres concretes del Mentor. Entre ells, hi ha una relació molt bona. S’estimen amb bogeria. “Rey blanco” és un llibre molt visual. Desconec si hi ha el projecte de fer-ne una pel·lícula o una sèrie, però segur que, en bones mans, seria un èxit rotund. L’obra de l’autor la completen “Cicatriz” (2015) i “El paciente” (2014). Intentaré recuperar-los en breu. Prometen.
“Es sólo un punto en el cielo de la mañana.
Aún no ha amanecido cuando el Bombardier Global Express 7000 inicia el descenso por el oeste, sin tener que esperar turno para recibir el vector de aproximación. El aeródromo de Cuatro Vientos ha sido cerrado al trafico. Con la única excepción de este aparato.
Antonia Scott no le quita los ojos de encima mientras toma tierra. Aguarda, sentada en el capó del coche, ajena al relente de la madrugada, hasta que el avión se detiene junto a ellos.
La puerta del Bombardier se abre, y una figura conocida se recorta en el rectángulo de la luz. Antonia se baja del capó y camina hacia ella, una mano en la espalda, ignorando los calambres en las piernas entumecidas.
-Llegas tarde –dice.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada