La dona de la seva vida (Xavier Bosch)

Compte quan busquis la veritat, no sigui que et trobis amb alguna sorpresa inesperada i desagradable. I sinó que li preguntin al periodista Joel Estrada, un dels protagonistes de “La dona de la seva vida”, l’última novel·la de Xavier Bosch (Barcelona, 1967). Està publicada per l'editorial Columna i té 509 pàgines. Surt a la venda demà passat, dimecres. En Joel és un dels socis d’Arbre Produccions i prepara un documental sobre nens robats.

“Quan la justícia fa aigües, queda el periodisme”. És per això que en Joel i la seva sòcia, la Cristina Malabrocca, s’impliquen al màxim en tot allò que fan. Aquest cop, però, són molts els qui intenten tancar-los la boca, amb amenaces constants. En Joel, amb un premi Ondas a l’estanteria de casa, està divorciat de la Marga –periodista de RAC1- i ara surt amb la Daria. Té un fill adolescent que es diu Leo. Els altres dos germans Estrada són en Raimon, un científic que viu a Copenhaguen, i la Victòria, una pediatra establerta a Estrasburg. Coincideixen a l’enterrament de la mare, a Barcelona. Tots tres tenen un munt de problemes personals per resoldre. Els Estrada Vilalta sempre s'han portat bé; són una família respectable. Segur que no amaguen cap secret inconfessable?

Un cop més, Bosch dibuixa un atractiu entramat de relacions personals. Sempre he pensat que té la mà trencada explicant situacions quotidianes, properes i creïbles. Aquest llibre té la força de la trilogia sobre el periodista Dani Santana –a qui li fa una picada d’ull, també a la intendent Eva Bosch- i la mirada més humana i familiar de les seves tres darreres novel·les. Ha fet un important pas cap endavant. L'autor torna a deixar clara la seva passió per l’òpera (cita Tosca, La Bohème, Rigoletto i Lucia de Lammermoor) i també per l’esport, fent referències a Urruti, Curry, al PSG i a un importantíssim partit del Barça a Old Trafford, per exemple. El gran John Irving, Truman Capote i Evelyn Waugh, que va escriure “Retorn a Brideshead”, són alguns dels autors citats a “La dona de la seva vida”, on, per cert, trobem un curiós lladre de llibres.

“La victòria, de retorn a casa, va tenir massa estona per pensar. El vol de Barcelona havia sortit puntual, havia arribat a l’hora a París, i tot d’una, s’havia d’esperar cinc quarts ben bons abans d’embarcar al pont aeri cap a Estrasburg. Orly era un aeroport que envellia malament. Allà, asseguda en una zona de trànsit ferruguinosa, el cap li va començar a voltar a cent per hora.
Amb la mare de costat dels morts, va adonar-se que, de retop, passaven moltes coses que mai no havia tingut en compte. Una era que el temps s’accelerava, com una centrifugadora, com si ella hagués envellit gairebé una dècada”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy