L'home que va viure dues vegades (Gerard Quintana)

Un segon. Un maleït segon que et canvia la vida per sempre més. Pessoa. Prévert. Bulgàkov. Baudelaire. Zola. Bukowski. Diuen que el poeta escriu millor des de la desesperació. Amb el cor trencat. Amb ressentiment...És el cas de Salvador Martí, el protagonista central de “L’home que va viure dues vegades”, de Gerard Quintana (Girona, 1964). És el Premi Ramon Llull 2021. Està publicat per l’editorial Columna i té 376 pàgines.

Eivissa. 1999. La Maria, dona d’en Salvador, i l’Àngel i l’Alba, els seus dos fills, desapareixen a la platja. De manera misteriosa. El poeta havia de ser amb ells. No comptava que es cancel·laria el vol que l'havia de portar a casa. Va arribar amb l’últim avió de la nit. A misses dites. Massa tard. A partir d’aquest moment, comença a somiar despert, transitant entre la versemblança i la fantasia. La línia que les separa és pràcticament inexistent. Sobreviu deambulant per Girona i Barcelona, que es converteixen en dos personatges més. A sobre només hi porta llibres, els quaderns del seu pare i les llibretes on queda reflectit tot allò que viu desesperadament, mentre transita pels dos costats del mirall. S’esborren els límits entre la vida i la mort, convertint-se en dues cares de la mateixa moneda. Com les que va heretar del seu pare Dionís.

Diu la llegenda que els homes de la família Martí estan castigats a viure dues vegades. Des que un d’ells va denunciar una dona per bruixeria. A canvi, va rebre sis monedes d’or, que van de generació en generació. Herència enverinada. No es poden gastar, per cap concepte. O s'obrirà la capsa dels trons. Al llarg del seu recorregut vital, els llibres són l’única vàlvula d’escapament d’en Salvador. Els llibres i aquest somiar despert, on coincideix amb un munt de personatges grotescos, com l’Alícia, la Nit o el Bafomet. De l’Alícia, el seu pare n’estava mortalment enamorat. Ho va deixar escrit a les seves llibretes, que inclouen un munt de fotografies reveladores. L'Alícia és una dona que pot passar de deessa a dimoni –com tot el seu seguici- en un tancar i obrir d’ulls. Bellesa i lletjor a parts iguals. Amor i odi. Tempus fugit.

Gerard Quintana té una imaginació desbordant. La qualitat de “L’home que va viure dues vegades” no m’ha sorprès. El seu debut literari, ”Entre el cel i la terra”, ja em va agradar molt. Igual que en el primer llibre, el cantant de Sopa de Cabra fa un munt de referències musicals i literàries. Queda clar que ha llegit moltíssim. El seu estil és àgil i visual. Ho explica tot en capítols curts, on sempre passen coses. Personatges torturats i amb dubtes que et roben el cor. L’acció passa entre els anys 1999 i 2026, amb un final força ric, des d’un punt de vista poètic. Salvant les distàncies, Quintana m’ha recordat els mons paral·lels que han fet mundialment famós al japonés Haruki Murakami. Com diu el cantant, “Qui és més real, Cervantes o el Quixot?” Just a la fusta. Amb ganes de llegir la seva tercera novel·la, que m’ha comentat que ja està escrivint.

“Es va despertar amb el record d’un somni absurd en què cadascuna de les seves passes alterava l’òrbita de la Terra fent-la apropar de forma impossible i perillosa a planetes massa llunyans per ser tan a frec. En el seu somni mirava d’arribar a la cala on havien desaparegut Maria i els nens. Els planetes gegantins tapaven el sol i tenyien el cel dels colors de les seves diferents atmosferes. La topada cromàtica produïa reflexos iridescents que dibuixaven formes impossibles i mai vistes, com si uns colossos universals estiguessin a punt d’escombrar el petit planeta. El so de la campaneta que empenyia la porta d’entrada de l’estamperia el va desvetllar quan feia un salt per esquivar els anells de Saturn, que estaven a punt de seccionar la costa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy