Tot això ens ho explica Kate Reed Petty a “Una història real”. L’incident va tenir lloc després d’una festa ‘llegendària’ d'un equip de lacrosse, un esport de pilota que es juga amb un pal amb una xarxa a l’extrem. Quan va acabar, dos dels jugadors van portar l’Alice a casa. Una estona després, els nois treuen pit en públic, sense ser massa clars. Els rumors d’un suposat abús s’escampen ràpidament. La Haley, amiga de la noia, els dona per fets i ajuda a esbombar-los. Sense proves... L’Alice es va adormir al seient del darrere i no recorda res. Té moltes preguntes i cap resposta. En Nick, amic d’en Max i d’en Richard -els culpables assenyalats per tothom- tampoc no oblidarà mai els fets, tot i que no va intervenir-hi de cap manera. Al final, es destrossa la vida com ens explica ell mateix en una part del llibre, traduït al català per Imma Estany i publicat per Empúries. A la Haley, que li agradava força, l’acabarà odiant.
L’Alice es converteix en una escriptora a l’ombra, escrivint els llibres dels altres. Quinze anys després, encara és incapaç d’explicar “allò que va passar mentre dormia”. ‘Problema’ a banda, no ha tingut una vida fàcil, amb una parella que, durant uns quants anys, va tenir-la controlada, fins a punts insospitats. Emmalalteix al seu costat i no té forces ni per plantar-li cara. Reed Petty escriu una novel·la que és tot un rara avis. Hi ha barrejats un munt de gèneres, que van de la novel·la de campus al thriller psicològic, passant també pel terror. L’Alice fa referència a un munt de pel·lícules de culte. Al llibre, 367 pàgines, s’inclouen un munt d’esborranys de la carta de la noia demanant el seu ingrés a la universitat i el guió d’algunes obres de teatre juvenil seves. Al final, descobrim per què. Una bona reflexió, àgil, trepidant i directe, sobre com quedem definits pels relats que fem o fan de nosaltres. Recomanable.
“Estava xerrant amb unes noies d’un institut privat. Li vaig tocar una espatlla. Quan es va girar i va veure que era jo, va somriure. Li vaig dir alguna cosa, no recordo què. Després estàvem caminant cap a la vora del bosc de darrere la casa d’en Dave. Vam anar a seure, però el terra era fred, així que vaig agafar un parell de coixins de les cadires de la terrassa i els vam posar a terra, i la Haley es va asseure al meu costat, amb el braç de la jaqueta a tocar del meu. Quan vaig treure el porro de la bossa de plàstic que tenia a la capsa de pastilles de menta, va dir que sempre necessitava només una pipada per col·locar-se. “Sempre paro després de la primera pipada. Així que és el teu dia de la sort, Nick. Et sortiré barata””.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada