Les 276 pàgines d'aquest llibre, publicat per Empúries, estan plenes de sorra, de pols i de patiment. En una Amèrica profunda i desconeguda, en John Pont es casa amb la Shirley, la pubilla dels Elephant. Els dos tenen una voluntat de ferro, però la natura i les circumstàncies sempre els són alienes. Si els pot passar alguna cosa dolenta, segur que encara serà pitjor. Tenen una mica de tranquil·litat al Salton Sea, que als anys seixanta era un bon destí enmig del desert. Però una flor no fa estiu i, sense aigua ni l'adob adequat, s'acaba pansint. Al final, no hi ha tanta distància entre el paradís i l'apocalipsi. I qui ho sap més bé que ningú és l'enigmàtica Patsy Pont. És una dona complexa, que sempre ha anat a la seva.
A la Patsy saber els seus orígens no li va fer massa gràcia. Per contra, en Dylan els busca, però no els acaba de trobar. Segur que hauria canviat a la seva mare per qualsevol altra, però es va haver de conformar i espavilar-se ben sol d'ençà que era només un marrec. La Patsy, amb qui no fa massa ha recuperat el contacte, el va deixar abandonat sense cap explicació. A en Dylan el lector el descobreix quan recupera el coneixement després d'un accident de moto en una carretera del desert californià. A prop seu hi ha un gat mort (qui recull els animals de la carretera quan els atropellen?), però no la Sarah, que anava de paquet. Per tancar el cercle haurà de retrocedir gairebé cent anys. Tot va començar en una granja d'Oklahoma...
Estem davant d'una novel·la molt ben estructurada i de ritme pausat -protagonitzada per uns personatges força singulars- que reflexiona sobre la necessitat de tenir un objectiu vital per tirar endavant. Sigui quin sigui, encara que a altres els pugui semblar inútil. Qui no el trobi i el tenalli la por (tenim un parell d'exemples) pot optar per una d'aquestes dues 'solucions' ràpides: fugir corrents o penjar-te. Una novel·la, molt recomanable, que convida a la reflexió.
"Sento un cotxe, em sembla que sento un cotxe
que s’apropa. He de fer alguna cosa. Intento arrossegar la mà per treure-la de sota la panxa però no me’n
surto. Potser primer he de tombar tot el cos. Ho intento, però tampoc no me’n surto. Les cames no
m’ajuden ni un pèl. El soroll s’acosta. Ha de ser un cotxe, segur que és un cotxe. El brunzit no és gaire
fort, però què vols, cada dia els fan més silenciosos.
Ha de ser un cotxe. No sé encara per quin costat ve.
Intento moure el cap per buscar-lo al fons de la carretera. No el veig venir de cara. El soroll s’apropa.
M’he de tombar, he de mirar cap a l’altre costat! Ho
he d’aconseguir..."
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada