Això no es diu (Alejandro Palomas)

Escriu l'Alejandro Palomas (Barcelona,1967) que el vuitanta-quatre per cent de les seves seguidores són dones. Jo formo part de l'altre setze per cent. I n'estic orgullós. El recordaré per haver-se despullat a "Això no es diu" o per l'escriptor que és? Per les dues coses. La seva literatura, amb títols com "Un amor", "Un gos", "Una mare", "Un secret" i "Un país amb el teu nom", m'acompanyarà sempre. L'últim llibre l'ha fet més humà, i no s'oblida.

Somiava a deixar un món millor del que va trobar en arribar, i va camí d'aconseguir-ho. Com diu ell mateix, "la vida s'escola sense remei en la ficció, perquè la ficció es nodreix de la vida". Per desgràcia, a "Això no es diu" no hi ha ficció i la realitat és de la que fa mal. L'Alejandro ens explica en primera persona que el van violar quan només tenia vuit anys i que si continua viu és gràcies a la seva mare -amb qui va tenir una relació excepcional- i a la literatura, la seva taula de salvació. Llibres com "La història interminable", "Un home", "Bomarzo" o "La passió" -que vaig llegir gràcies a ell- van revelar-li que no estava sol en aquest món cruel i que altres persones ho passaven igual o pitjor que ell. El seu pare era un zero a l'esquerra.

Els abusos, l'assetjament i la violació -demana que les coses es diguin pel seu nom- no són temes fàcils d'escriure, encara més si els has patit i els expliques en primera persona. Ho fa des de la serenitat, amb les paraules justes i sense odiar als culpables. Va arribar a pensar en el suïcidi, però se'n va sortir. La literatura li va permetre construir un univers millor que el seu i li dona les gràcies. Es considera un privilegiat. Després de llegir el llibre, publicat per Columna (312 pàgines), conec més coses de la seva mare, del seu gos Rulfo i, per exemple, de com es va relacionar amb la gent -sexe inclòs- en els anys més difícils d'una vida que va viure protegit en una 'campana de vidre'. Un còmic i un poema preciós completen aquest llibre de lectura obligada. Per plorar molt i riure una mica.

"No m’agraden les habitacions sense finestres, ni tan sols — o, més ben dit, especialment— quan s’utilitzen com un simple traster. Sempre he envejat els que aprofiten un quarto o un espai interior i el converteixen en dormitori, sobretot quan en ensenyar-te’l confessen alegrement: «Total, per dormir m’és igual que no hi hagi claror. Gairebé millor, així no et molesta el soroll del carrer». En el meu cas, la realitat és una altra de ben diferent. Trobar-me entre quatre parets en què no hi hagi cap entrada directa de llum natural per on pugui mirar a l’exterior i veure el cel, ni que sigui un petit indici de blau, em provoca calfreds i, depenent del moment i del lloc, no poca ansietat..."

@Jordi_Sanuy