Acaçar la boira (Ferran Sáez Mateu)

Ferran Sáez Mateu (La Granja d'Escarp, 1964) és contemporani meu. Jo vaig néixer el 1968. És per això que moltes de les coses que explica a "Acaçar la boira" em són properes. El llibre, que porta per subtítol "Una educació sentimental al Segrià", té 241 pàgines, està publicat per Pòrtic i és molt entretingut. En català acaçar significa 'perseguir'. És d'ús habitual al Segrià i a altres comarques de Ponent, així com al País Valencià.

El contingut està dividit en set parts, començant amb "Reconciliació" i acabant amb 'Acaçar la boira', que és el títol global. Enmig, "Fellini i el noi", "Els llibres i la vida", "Flors i violes (de gamba)", "Una canya que pensa" i "Salvatge Oest". Precisament, Salvatge Oest és com es coneixia el Segrià a la dècada dels setanta. La febre de l'or de l'agricultura intensiva i la revifalla de la mineria del lignit en van tenir la culpa. Es convivia amb una mentalitat rural que acabava de saltar del segle XIX a la Postmodernitat. Sáez també ens parla dels primers temporers de la fruita, com en Rogelio, a qui mai no ha pogut oblidar. Un dia li va semblar veure'l a Madrid, en un bar, però no estava segur que fos ell.

A l'autor li agraden les enumeracions, que serveixen per adonar-se de la impossibilitat de completar-les d'una manera raonable. La dels records s'allarga fins al número vint-i-sis, abans de parlar-nos de l'"Amacord" de Fellini. Una llista amb números romans, amb la gramàtica fabriana com a eix vertebrador. El llibre és un agradable retrat de la seva generació, amb una mirada càndida i sense retrets. M'agrada quan reflexiona sobre les macrodiscoteques com el Big Ben, de dimensions gegantines. Un dia, en Ferran es va perdre intentant tocar la boira i en fa bandera. Ara vol acaçar-la a través de la filosofia, la música i la literatura. Al llarg del llibre l'autor parla amb algú que no se sap ben bé qui és. Un segon narrador? Ell mateix? La veu de la seva consciència? 

"Passaven per damunt nostre els núvols dels anys setanta, els pardals dels anys setanta, els avions amb auxiliars de vol massa maquillades dels anys setanta. Dels anys setanta i també de finals dels seixanta — delimitar la infantesa, que no és res més que una manera lenta i incauta de mirar el món, resulta complicat — . Molts vells van morir amb la convicció d’estar perdent-se l’inici d’una gran festa plena d’objectes fascinadors comprats a Andorra. Abatuts, alguns van esperar fins a l’últim instant l’aparició del confeti del progrés, l’epifania de les coses modernes de plàstic, però ja entre quatre ciris, de cos present. No creiem que arribessin a descansar en pau: a la majoria els van amortallar amb una camisa de tergal".

@Jordi_Sanuy