Cinc avions van llençar seixanta bombes al centre de la ciutat i la van canviar per sempre més. Entre les víctimes hi va haver nens i nenes que anaven a peu cap a l'escola i moltes dones que estaven fent cua al mercat de la Porxada. No hi va haver temps ni perquè sonessin les sirenes. Ni per anar als refugis. Tot va passar en un tancar i obrir d'ulls. L'Albert Forns reconstrueix el bombardeig després de parlar i escoltar testimonis d'aquell dia, recollits en les darreres dècades. I ho fa d'una manera molt gràfica i amb un ritme brutal. És molt fàcil posar-se en situació i torbar-se al costat dels difunts i dels seus parents. Situacions cent per cent emotives, plenes d'incertesa i de patiment; amb un munt de persones buscant pares, fills o germans, sense saber si estaran vius o morts.
No cal ser de Granollers per emocionar-se amb aquesta gran cronologia. És impossible parar de llegir fins arribar al final. Si ho ets, com és el meu cas, encara arriba més endins. Conec algunes famílies i establiments de què parla l'autor. Em ve a la memòria, per exemple, la farmàcia Arimany, la Fonda Europa, la fàbrica Roca Umbert o el quiosc Mulet. Cadascú té la seva història, però totes acaben relacionades, formant part d'un embolcall únic i global. Desconeixia que la primera feina del pedagog Joan Triadú va ser al Grup Escolar Ferrer i Guàrdia, quan tenia setze anys. I m'ha emocionat l'aventura dels Casado-Millera, que van arribar a Granollers, des d'Albalat de Cinca, poc abans del bombardeig. Podríem dir que els va salvar la 'seva' Verge.
"Des de cinc mil metres d'altura no se senten les explosions. No es veuen els edificis que s'ensorren, ni els cossos trinxats per la metralla. Les dones que fan cua pel racionament, els nens que van a estudi. Des de cinc mil metres d'altura no se senten els crits, no es veu la sang. Des de l'avió no es poden comptar els morts, els ferits i els mutilats, per això, el vol de tornada cap a Mallorca no és mai greu, reflexiu o culpable, només resulta tediós. Des de l'últim Savoia, el fotògraf Damicelli ha retratat els impactes, per immortalitzar les fumeres que s'eleven com a bolets enmig d'un paisatge de cases i camps. Les dècades següents, quan triomfi com a director de fotografia i gravi les imatges aèries de Què va passar entre el meu pare i la teva mare, de Billy Wilder, Damicelli recordarà sempre aquells matins a Espanya en què va doctorar-se a fer fotos des de l'aire".
@Jordi_Sanuy
1 comentari:
Quina sensació d'esgarrifança, sense dubte. Sembla que no pugui ser. Sóc de Granollers i hi he viscut els meus primers 25 anys i, la veritat, que aquestes coses et fan veure que el que passa a la "tele" no és ciència ficció. Salutacions!
Publica un comentari a l'entrada