Una pieza de más (Reyes Martínez)

Quan els cadàvers arriben a l'Anatòmic forense de Madrid, algú ja els hi ha fet l'autòpsia. El doctor Leal, que dirigeix l'institut, és el primer sorprès. Encara més, quan descobreix que a dins dels cossos hi ha alguna cosa que no hi hauria de ser, alguna cosa afegida de manera antinatural i amb grans dosis de mala bava. Aquest afegitó dona títol al llibre de la madrilenya resident a Gijón Reyes Martínez (1972), "Una pieza de más", de Grijalbo.

L'inspector Mario Carrasco i la subinspectora Macarena Valverde aviat s'adonen que van darrere d'un assassí en sèrie. El patró sempre és el mateix. Homes joves que apareixen en fàbriques abandonades. Primer els estrangula i després ell mateix els hi fa l'autòpsia, acurada i amb luxe de detalls. Nom i fotografia inclosa. La Reyes dibuixa als dos protagonistes francament bé. En Mario és un policia veterà que té fama d'enrotllar-se sense aturador. Acaba cansant a tothom qui l'escolta i el deixen per impossible. La Macarena és una novella solitària i amb ganes d'aprendre. El dia que s'incorpora a la unitat d'homicidis li cau el primer mort. El primer d'una llarga llista... La tripleta policial la completa l'inspector Quintana, un malcarat a qui li queda poc temps per jubilar-se.

"Una pieza de más" és una bona novel·la negra, plena de tensió i amb diverses sorpreses. No és fàcil encaixar les peces d'aquest trencaclosques macabre. Sempre en sobre alguna, com en els cossos dels joves assassinats. La Reyes sap com guanyar-se als seus lectors i gestiona la tensió amb destresa. Ens ho explica tot amb molt de ritme i d'una manera força cinematogràfica. És ben fàcil imaginar-s'ho. Són 382 pàgines que passen molt bé i que mantenen la incertesa de qui és realment l'assassí fins al final. Per a ell, sembla que matar i venjar-se dels qui li van fer mal era la seva única sortida. El títol de cada capítol és una frase que s'inclou dins d'aquest i que l'autora troba representativa.

"Intentó recordar. Se hallaba tomando una cerveza con un amigo cuando se sintió indispuesto; prefirió marcharse a casa, al día siguiente debía estar al cien por cien. El individuo le acompañó al coche, para ello tuvieron que atravesar una calle desierta. Lo siguiente que recordaba era a aquel hombre vestido de negro que le quitaba la ropa. Le resultaba familiar, pese a que su rostro permanecía oculto por la capucha. Al verlo despierto, intentó darle un golpe en su sien derecha, él evitó que le diera de lleno y gracias a eso pudo salir corriendo. A partir de ahí, solo había pensado en huir, en alejarse de aquella figura oscura que no se daba por vencida".

@Jordi_Sanuy