Els misteris de la cuina dels Kamogawa (Hisashi Kashiwai)

T'encanten les mandonguilles amb sèpia, però sempre les compares amb les que feia la teva àvia. Insuperables! Què donaries per tornar a degustar un estofat de vedella com aquell que et van portar en un restaurant quan eres petit i viatjaves amb la família? Potser algun dia tens la sort que els Kamagowa cuinin aquests plats per a tu. Però això sí, hauràs d'anar fins a Kyoto i ser capaç de trobar el seu petit i misteriós restaurant.

L'expolicia Nagare i la seva filla Koishi són els protagonistes centrals d'"Els misteris de la cuina dels Kamogawa", el llibre escrit per l'odontòleg japonès Hisashi Kashiwai (Kyoto, 1952). Són els propietaris d'un local que fa menjar casolà ben suculent. Però a més de taverna -quasi clandestina- també són una agència de detectius gastronòmica. Després de l'àpat, ofereixen als comensals l'oportunitat insòlita de recrear aquell guisat que tenen idealitzat i que no saben com fer. Potser mai no han tingut la recepta o qui sap si l'han oblidada. Un cop entrevistat el client, en Nagare comença a investigar i, en un parell de setmanes, els mostra el sorprenent resultat. La majoria acaben plorant d'alegria. 

És una novel·la negra sense assassí ni violència. Es coneix com a 'cosy crime', un subgènere del noir que guanya adeptes. Tenim detectius, casos per resoldre (les menges que es recreen) i amor per la cuina ben feta. Per les seves 206 pàgines desfilen un munt d'ingredients i de viandes orientals. És important què es degusta, però també on, amb qui i el record que deixa. "Que el cor no oblidi mai la seva primera emoció". De manera indirecta, l'autor critica la massificació de la cuina i tot allò que comporta. Ell 'amaga' el seu restaurant per evitar visites innecessàries: "Si tinguéssim rètol començarien a donar pel sac amb els comentaris i les opinions d'internet. Millor que no escriguin res i que vingui gent normal del carrer".

"Recordo que quan treballàvem de detectius, tornava a casa directe de la feina, no em molestava ni a canviar-me de roba, només em treia la jaqueta, em descordava la corbata, m'asseia al terra davant de la taula, obria el diari, encenia la tele, i de seguida notava la deliciosa bafarada del brou venint de la cuina. -Mentre en Nagare anava parlant, en Kuboyama va tancar els ulls i va dreçar el cap vers el sostre-. Aleshores m'era igual. Arribava a casa tan fet pols que no volia fer res. Ni parlar. Estava mort de gana. Sempre cridava a la Kikuko: "Vols portar el sopar d'una vegada?". En Nagare va deixar anar un sospir".

@Jordi_Sanuy