dimarts, de setembre 05, 2023

Ferides (Sílvia Cantos)

"Tots arrosseguem ferides, unes de ben visibles a la pell i altres d'ocultes en el més profund de l'ànima". Ho saben perfectament els cinc protagonistes principals de "Ferides", la segona novel·la de Sílvia Cantos (Argentona, 1980). És curta, 172 pàgines, i l'ha publicada Columna. Tots cinc pateixen molt, però intenten mirar cap al futur amb optimisme. Tenen força de voluntat i persones en qui recolzar-se. 

En Fabio va perdre la mare quan era un nen i l’han pujat els seus tiets. El van treure de la seva Lisboa natal per portar-lo a Barcelona, que és on viuen ells. La Martina es nega a sortir de casa després de tenir un ensurt considerable. En un tancar i obrir d’ulls les seves boniques rialles es transformen en plors i es bloqueja. Un sotrac inesperat la deixa en fora de joc. Haurà de treballar de valent per tornar a entrar al camp i continuar jugant el partit. L’Ignasi i la Paula no passen pel seu millor moment, però fan equip per superar un revés inesperat, en forma de malaltia cruel. Si tot surt bé, potser demanaran un canvi de 'club'. L'alineació la completa la Júlia, que s’escalfa a la banda, esperant la seva oportunitat.

“Ferides” és un llibre que es llegeix molt bé, pràcticament d’una tirada. Té bon ritme, uns personatges que et cauen simpàtics des d’un primer moment i un enfocament positiu, tot i que són molts els problemes que han d’anar esquivant. Això sí, a poc a poc i intentant no perdre el cap en els moments difícils. L’autora incideix en alguns temes que ja va tractar a la seva primera novel·la, "Ulls de nit": l’amistat a cor què vols, l’amor total i el sexe apassionat, bàsic en una bona relació de parella. La major part de la història passa a Barcelona, on viuen els protagonistes. Cantos, apassionada de la lectura, ens deixa dues referències poètiques, les de Salvador Riera Solsona i el portuguès Fernando Pessoa.

"La massa de cossos es movia al ritme de la música, que retronava amb els decibels emergents dels immensos altaveus situats estratègicament a tota la discoteca. La cadència passava de la rauxa festiva a la sensualitat més eròtica amb pocs compassos, i amb la mateixa velocitat els moviments canviaven dels salts i les rialles grupals a un sinuós vaivé dels malucs que apropava els cossos i donava inici al joc de mirades que s’establia al llarg de la pista, en una autèntica declaració d’intencions. Escots perlats de suor, rostres seductors, ulls afamats carregats de promeses, la insolència dels vint anys en la màxima esplendor".

@Jordi_Sanuy