La salamandra desnuda (Yves de Villegas)

"La salamandra desnuda", d'Yves de Villegas (Santander, 1972), és adrenalina pura. Es tracta d'una novel·la negra, visual i cent per cent addictiva, que passa majoritàriament al Japó. De fet, el país nipó té tanta força en la història que acaba convertint-se en un dels personatges principals, amb el permís de l'Alice i la Yuriko. És una història d'amor, sexe i violència, amb la Yakuza japonesa lluitant pels seus particulars ideals d'honor i justícia.

L'Alice, que té trenta anys, fa tres anys que viu a Kioto. És escocesa i ja té el bitllet d'avió per tornar cap a casa. Després de rebre un cop tant dur com inesperat, està convençuda que ha de replantejar-se la seva vida, una vegada més. Però és llavors quan apareix la Yuriko, una preciosa japonesa tatuada, de qui s'enamora des del mateix moment que la veu. Al país del sol naixent, tatuatge és sinònim de Yakuza... i de perill imminent. L'Alice és bisexual, la Yuriko, lesbiana. Les escenes de sexe entre elles dues estan narrades de manera espectacular, amb passió i tot luxe de detalls. De Villegas fa pujar la temperatura al límit. Són passatges de literatura eròtica de molts quirats.

Al costat de les dues protagonistes, entrem de ple en els costums de les altes esferes de la societat japonesa i dels seus temples secrets. L'autor se centra en un, al costat del Mont Fuji, on, pagant, tot és possible. Qualsevol cosa que puguis imaginar, sigui legal o no. I el que allà passa, no ho sabrà mai ningú. Impunitat total. El llibre acaba sent una lluita a contrarellotge de l'Alice per marxar del Japó abans que no sigui massa tard. Té 372 pàgines i està publicat per l'editorial Planeta, sota el segell NdeNovella. L'he llegit en un dia i mig. Impossible parar. En aquesta història elèctrica, absorbent i molt ben escrita, la la venjança pesa més que qualsevol altra cosa. El respecte i la família, al final, estan per sobre de tot. 

"Despierto de un sueño tan profundo que dudo si es vigilia. ¿Dónde estoy? Me aplasta un edificio de varios pisos apoyado sobre la cabeza. Todo está oscuro. No. Me da esa impresión porque no logro abrir los párpados. ¿Me duermo otra vez? No. Aquí sigo. Espera. Quizá esté muerta ya. Intento mover algún músculo. Imposible. Respira, Alice. Lo consigo, pero me cuesta. Como si diez forzudos aprisionasen cada centímetro de mi cuerpo. Un momento. ¡Soy capaz de mover el dedo! A ver... Sí. Mi uña roza contra alguna superficie rugosa. A lo mejor..., veamos, eso es, poco a poco abro un ojo. El izquierdo, muerto, como si no existiese, y el derecho..., duele..., vamos..."

@Jordi_Sanuy