Com és habitual, en Sebastian Bergman és el centre de totes les mirades. Amb el pas dels anys ha intentat canviar, però ningú no passa per alt el seu passat de paio malparit, misogin, egoista i manipulador. Està molt lluny de ser el gendre perfecte! Una vegada més, les relacions entre els membres del Riksmord són encara més apassionants que els casos que investiguen. En Sebastian ha aconseguit apropar-se a la Vanja -tampoc no massa- i veure regularment a l'Amanda. Amb en Torkel i l'Ursula podríem dir que hi té un pacte de no-agressió que funciona força bé. L'aparició de la Cathy, que va sobreviure al tsunami del 2004, igual que ell, provoca que li vinguin al cap fantasmes del passat. Té la mateixa edat que hauria tingut la seva filla Lily, a qui mai no podrà oblidar.
En Sebastian, que havia estat el psicòleg criminal més famós de Suècia, continua treballant al Riksmord, però com a assessor extern. No volen que el seu nom s'associï a cap dels casos que investiguen, ara amb la Vanja com a cap de la unitat. El problema és que l'assassí en sèrie a qui persegueixen està obsessionat en ell; i totes i cadascuna de les víctimes hi estan vinculades d'alguna manera. L'interpel·la de manera directa i sense complexos, buscant l'enfrontament total. "Culpes compartides" és un llibre addictiu, molt ben estructurat i amb un ritme que no decau en cap moment. Els autors ens resolen el cas, però deixen molts interrogants oberts al voltant de la vida personal d'en Bergman, a qui l'ahir no para de donar-li sorpreses. Potser és allò del karma...
"De totes les coses difícils d’acceptar, la que costava més
era que un company en qui confiaven, que apreciaven i
que creien que coneixien bé, hagués passat els últims anys
matant gent mentre viatjava amb ells. Després de la dramàtica detenció, en què en Torkel i l’Ursula havien estat a
punt de deixar-hi la pell, en Billy havia canviat. Va reconèixer sense embuts els fets, va col·laborar, va explicar els
detalls de com havia procedit i on havia amagat els cossos.
Al començament, en Sebastian havia tingut la sensació que
només era teatre, una manera d’intentar aconseguir que li
rebaixessin la condemna quan el portessin a judici; però era
impossible imaginar res que no fos presó per sempre, i com
més temps passava i més coses sabien, més segur estava ell
que en Billy, efectivament, considerava un descans que
l’haguessin descobert".
@Jordi_Sanuy
Crims duplicats
Morts prescindibles
Silencis inconfessables
Càstigs justificats
Mentides consentides
Veritats enterrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada