Tots aquells mars (Laia Aguilar)

D'entrada, diria que ni l'Helena, ni la Greta, ni la Matilde dominen el Gian. És una de les expressions inventades per les dues últimes, neta i àvia, per comunicar-se en secret. Vol dir saber posar paraules al dolor, trencar el silenci. I al cor de les tres, de dolor n'hi ha molt, sobretot des que la Julieta, la germana petita de la Greta, va desaparèixer al mar sense deixar rastre. Estaven juntes, i encara no ha explicat què va passar.

Les tres dones, l'Helena és la mare de la Greta, són les protagonistes de "Tots aquells mars", de la Laia Aguilar (Barcelona, 1976). D'ella ja havia llegit i comentat "Pluja d'estels" i "Les altres mares". Té 256 pàgines i l'ha publicat Columna. La relació entre elles és molt complexa i han fet poc o res per millorar-la. Ara, vint anys després que la Julieta es fes fonedissa, la Greta torna a Formentera per cuidar a l'àvia. No ha estat una decisió fàcil. S'haurà d'enfrontar al passat i a la mare, que la va abandonar -a ella i al marit- quan la seva filla preferida no va tornar a casa. Va embogir i va perdre el món de vista. Ens expliquen com se senten i què els inquieta en primera persona, alternant-se una darrera de l'altra.

Com és habitual, la Laia té bona mà amb els personatges femenins. L'Helena i la Greta s'assemblen més del que elles mateixes es pensen. Totes dues opten per sortir corrents quan tenen un problema important. Sort en tenen de la Matilde, que amb les seves llegendes màgiques i la seva saviesa intenta apropar-les, abans no sigui passa tard. Ha arribat el moment d'acabar amb els silencis que s'han allargat en el temps. "Tots aquells mars" és un llibre delicat i lluminós que, un cop comences, no pots deixar. Necessites saber què li va passar a la Julieta i si les protagonistes aconsegueixen la redempció. Emoció i tendresa. Al final, com diu Gabriel García Márquez, citat per l'autora, "La vida no és la que un ha viscut, sinó la que recorda i com la recorda per explicar-la".

"Des d'aquí dalt, des del cel, observo l'illa d'Eivissa en tota la seva esplendor. Més enllà, casa meva, l'illa de Formentera, s'estén com un plomatge vell, amb taques de blau i de fosses marines. «Fa anys, moltíssims anys, era una illa deshabitada», m'explicava sempre l'àvia. «Ningú s'atrevia a venir-hi a viure, aquí. Deien que Formentera era una illa perillosa, maleïda». I jo, escoltant els relats de l'àvia amb la meva germana Julieta al costat, m'imaginava una illa decrèpita plena de veus que callaven secrets i sorgien del mar durant les nits silencioses". 

@Jordi_Sanuy