De portes en fora, la Soleil viu pel seu marit, el jutge Eric Bisset, i pel seu fill Daniel, que té dos anys. L'home la té molt lligada, igual que la seva sogra, que la respecta més aviat poc. És enginyera informàtica i, quasi d'amagat, fa diverses feines des de casa seva, a Carcassona. Millor que ningú en sàpiga res. Ho té tot controlat fins que, un dia, es veu obligada a desaparèixer. Ha de deixar la seva vida actual de banda, amb marit i fill inclosos. Considera que, de vegades, cal fer un pas enrere per poder donar-ne dos endavant. Encara que el preu a pagar sigui molt car. És llavors quan neix la Moon Aubry, més salvatge i perillosa que la dona que havia estat fins llavors. Han passat sis anys, i l'encàrrec que li fan la porta directament cap al passat. Es reobren ferides que ja s'estaven cicatritzant.
La Susana té la mà trencada en donar vida a personatges torturats i que pateixen d'allò més La lluita a contrarellotge de la Monn per intentar resoldre aquesta feina que no hauria d'haver acceptat és desenfrenada. Sense aturador. El seu exmarit, en hores baixes, tampoc no està per tirar coets. Estem davant d'una novel·la negra poderosa i trepidant. És d'aquelles que, un cop començades, ja no pots deixar de banda fins a saber-ne el final. Té ritme, està molt ben escrita i inclou aquells girs inesperats, cent per cent marca de la casa. Et deixen pràcticament sense alè. Tindrem més Moon Aubry en un futur? Doncs jo diria que sí, però tampoc no ho tinc clar.
"Las bridas que le inmovilizaban los brazos le habían abierto la piel. Le escocían las muñecas y hacía rato que los hombros lanzaban dolorosas punzadas por lo forzado de la posición. Pero qué más daba ya. Todo estaba a punto de acabar. La incertidumbre, el miedo, el dolor. ¿Habría merecido la pena? Dudaba de que tuviera la oportunidad de responder a esa pregunta.
La mujer conducía serena. No lo había mirado ni una sola vez desde que lo obligó a tumbarse en el asiento trasero de la camioneta. Tampoco habían hablado.
A través de la ventanilla veía cómo la ciudad desaparecía poco a poco. Primero los edificios, luego las farolas y los carteles. Ahora, lo único que quedaba al otro lado era la noche y la fugaz luminiscencia de los coches con los que se cruzaban".
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada