dijous, de novembre 30, 2006
Coses: Ens hem oblidat de viure?
Ens hem oblidat de viure? Sincerament, crec que sí. En els últims temps, la majoria ens hem deixat portar per la cultura de l'estrès, per la competitivitat, per les presses, per intentar agradar tothom que ens envolta ... ens hem deixat portar per això i per molt més. Hem seguit tendències prefixades, hem treballat sense parar, sense desconnectar, hem donat molt més d'allò que hem rebut. I ho dic amb total convenciment.
Diuen que, per sort, la vida avisa i jo un dia vaig veure clar que no podia desaprofitar aquesta oportunitat. Després de donar-hi moltes voltes, vaig decidir que havia de canviar, volia una vida diferent... si és que existia. I existeix. No sé si seré capaç d'explicar aquesta metamorfosi personal, que tot just acaba de començar però, com a mínim, ho intentaré. Si aconsegueixo que una sola persona reflexioni sobre aquest tema estaré més que satisfet. I, en cas contrari, cap problema, tindré escrit 'negre sobre blanc' allò que sento; i això és el més important. S'ha de pensar en els altres, però jo també existeixo!
Per començar, he de dir que la tranquil·litat està per sobre de tot i que es pot viure i treballar sense córrer i, el més important, donant els mateixos o millors rendiments. Ja ho deia Carl Honoré al llibre 'Elogio de la lentitud', la qualitat està per sobre de la quantitat. I els periodistes, en aquest cas, creem, no fabriquem en sèrie! Ens han de valorar pel que diuen els nostres escrits, per la veracitat de les nostres notícies, no per si n'hem fet dues, tres o set-centes. La veracitat per sobre de tot. Sé que sona a idealista, però no pot ser que agafis una informació concreta i sigui completament diferent si te l'explica un mitjà d'esquerres, de detres o si aquest té la seu a Madrid. És inadmissible i d'això se'n diu manipulació.
Es bo assumir que estem a l''era de la tecnologia' i que actualment seria difícil viure sense fer-la servir però, en aquest tema, penso modestament que també cal reflexionar. La tecnologia ha d'estar al nostre servei, mai a l'inrevés. Us heu adonat que hi ha molta gent que és esclava del telèfon mòbil? Fa uns anys, quan no n'hi havien, vivíem igual, oi? L'altre dia estava aturat en un punt determinat del meu poble i vaig veure com per davant meu passaven un munt de persones parlant per telèfon, amunt i avall, pràcticament corrent, des del meu punt de vista desaprofitant el temps d'una bonica passejada. Quantes d'aquestes converses eren importants? N'hi havia alguna a vida o mort? Una, potser... A mi m'agrada moure'm amb tranquil·litat, mirant els aparadors, parlant amb els altres. On és la cultura del passeig, del caminar per caminar? Jo no vull ser esclau del mòbil, tot i que en tinc i en porto. El faig servir quan realment el necessito, quan crec que em pot ajudar. Penso que és molt pesat sentir el so dels missatges i de les trucades; al bar, al restaurant, al cinema, a l'església... Això sí que és contaminació acústica!
Estic més tranquil, o com a mínim ho intento, tinc la tecnologia sota control (telèfons mòbils, PDAs, comandaments a distància...) Què més em fa falta? Doncs jo diria que començar a trobar un espai interior, fer allò que realment m'agrada. Reservar un espai del dia o de la nit per mi, per intentar madurar com a persona, per mirar de donar un pas endavant, sense pressa, sense pausa. Per una estona deixar de pensar en els altres. En aquest cas, jo m'he decantat pel cinema, per aquest 'blog', per la natació i, sobretot, pel ioga. Gràcies Marta per haver-me començat a treure de l'estat letàrgic en què estava i obrir-me les portes d'aquesta gran filosofia oriental. Com em vas dir el primer dia, el ioga és un estil de vida, una manera de fer. Treballes per tu mateix, dia a dia, per millorar el teu cos (que només en tenim un) i la teva ment. Treballes per a tu i ets tu qui recull els fruits. No depens de ningú més. Cal treballar amb paciència, molta paciència.
També crec que tots hem d'estar preparats pel que vingui, però no estar-ho esperant. Els problemes s'han de resoldre quan arriben, no provocar-los. Viure pensant en els mals futurs es una pèrdua terrible de temps. Al cap i a la fi, el màxim que ens pot passar és que ens morim; i com diria Woody Allen, la mort és la millor manera de retallar despeses.
L'últim paràgraf és per parlar del Sr. Pere, que m'imagino que no sap què és un 'blog' i que possiblement mai llegirà aquesta reflexió. Però, persones com ell són un gran exemple. Ha superat la vuitantena i cada dia camina més de tres quarts d'hora per anar a la piscina. Li encanta nedar i, encara que no us ho cregueu, sempre fa els primers 25 metres per sota de l'aigua. És el seu repte personal diari. Ens hem oblidat de viure? El senyor Pere, no... i, com veieu, jo tampoc. Cada dia intento ser una mica millor, amb modèstia i sabent que el camí només ha començat i mai s'acaba.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Hola Jordi,
navegant per la blogosfera he anat a petar al teu blog. No sé si em recordaràs, sóc la Míriam Gifre, fa un parell d'nays vaig estar fent les pràctiques de realització de CAU amb en Marc Serra a 'Temps afegit' i 'Esports 33'. Veig que continues amb la teva passió pel cine, ja aniré seguint les teves crítiques, així com altres comentaris. Aprofito per felicitar-te també pels 'matins'. I potser algun dia us vinc a fer una visita, estic fent el Màster de la casa...
records a l'equip!
Míriam Gifre
Publica un comentari a l'entrada