Units per la pèrdua i la desesperació

Sóc dels que penso que la professió de mestre ha de ser vocacional. M'imagino que les persones de la meva edat -vaig néixer al 68- vam tenir la sort d'estudiar amb mestres implicats i, sobretot, no engolits pel sistema. Tant podien donar-te una abraçada com un calbot, sense que fossin qüestionats per tot i per tothom. No se'ls mirava amb lupa, com es fa ara.

Amb això no vull dir que els mestres d'avui siguin pitjors, només faltaria! El que intento explicar és que l'engranatge educatiu se'ls menja. Aquesta reflexió la faig després de veure 'Monsieur Lazhar', de Philippe Falardeu. Va representar Canadà en la darrera edició dels Oscar. El seu protagonista és un mestre de primària, d'origen argelià, que troba feina en una escola francòfona del Canadà. Arriba en un moment complicat perquè la seva predecessora... No ho explicaré. L'interpreta, sensacionalment, Mohamed Fellag.

'Monsieur Lazhar' és una cinta sensible, que reflexiona sobre un sistema educatiu que acaba anul·lant als bons professors. Paperassa, normes, psicòlegs i, potser, poca 'humanitat'? No donaré dades que espatllin la pel·lícula als que encara no l'han vista, però és vital descobrir per què desapareix la professora i com viuen l'adéu els seus alumnes. Per sort de les nenes i nens, i és una opinió molt personal, qui s'encarrega de substituir-la és el professor Lazhar. En aquesta vida, s'ha de parlar, s'ha d'actuar amb naturalitat i no donar mai res per sabut.

EDUCACIÓ I EMIGRACIÓ

Per un costat el sistema educatiu i, de l'altre, l'emigració perquè Lazhar arriba d'Argèlia, on un grup d'inte-gristes ha matat a tota la seva família. Intentarà superar el seu dol, en un país estranger i sense papers, ajudant a uns nens que, desgraciadament, acaben de perdre un referent molt proper; una mestra que intentava donar-los l'amor que potser, i dic potser, no els l'oferien els seus propis pares.

Salvant les diferències, aquesta pel·lícula està en la línia del cinema de compromís educatiu aportat, per exemple, per 'Hoy empieza todo' (1999), de Bertrand Tavernier, 'La clase' (2008), de Laurent Cantet o, en l'extrem oposat, i també molt interessant, de 'La ola', (2008), de Dennis Gansel. Per a mi, 'Monsieur Lazhar' és un dels grans títols de la cartellera actual.

'LLIBERTAT' (JONATHAN FRANZEN)

Teòricament tots nosaltres som lliures. I dic teòricament perquè, per molt lliures que siguem, si tenim el cap clar, abans d'actuar, mesurem com poden afectar les nostres decisions sobre les persones o coses que tenim a prop. Són lliures la Patty, en Walter i en Richard, els protagonistes de 'Llibertat'? Doncs a la seva manera sí, potser en Richard més que als altres dos. 'Llibertat' està escrit per Jonathan Franzen (Chicago, 1959) i publicat per Columna.

En Walter i en Richard són amics des de l'institut. Tenen una relació viciada. S'estimen moltíssim, però rivalitzen i competeixen en tot. Fins i tot per la Patty. En Walter l'estima. És un caprici pel Richard? Sigui com sigui, ella, una bona jugadora de bàsquet, s'acaba casant amb en Walter, un advocat ecologista. El seu amic és un roquer egoista, immadur i faldiller. El llibre 812 pàgines i és un retrat perfecte d'una societat malalta i corrumpuda com la nostra.

Per sobre de tot, 'Llibertat' ens parla dels problemes del matrimoni, de les relacions entre pares i fills -sempre complicades-, de l'amistat i també de les depressions. És fàcil caure en una quan t'has passat la vida dedicada en cos i esperit als teus fills, creixen, et quedes sola a casa i te n'adones que l'únic que et queda es un forat molt gran a dins. Res més. La Patty és depressiva, però també en Richard. No tant, és veritat, però mai acaba d'assumir el seu èxit en el món del rock. Li agrada triomfar, però només en petits cercles. És allò de pensar que una cançó, un producte, és bona o bo mentre només la poden gaudir uns quants. Quan es popularitza la qualitat és la mateixa, però ja no mola tant.

I què dir d'en Walter que, en moltes fases de la vida, estima més als ocells que les persones. Tots tres, i un munt de personatges secundaris, com els fills de la Patty i en Walter, ens parlen de les seves temptacions i dels límits de la llibertat. En definitiva, es tracta d'un llibre profund -d'aquells que s'ha de llegir amb molta atenció- que ens parla de la societat nordamericana actual, tot i que podria ser vàlid a qualsevol dels nostres països. Una tragicomèdia que t'atrapa des del primer moment, amb uns personatges propers i molt ben construïts. Una delícia.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.