Encara existeixen les segones oportunitats?

Atenció amb "El lado bueno de las cosas". Té vuit candidatures als Oscar i no és la típica comèdia romàntica nord-americana. M'ha sorprès positivament i no la descartaria pels premis importants. És de l'estil de pel·lícules que agraden a l'Acadèmia; de les que ens parlen de l'esperit de superació i de les segones oportunitats. "Precious" o "The blind side", en són exemples clars.

Estem davant d'una pel·lícula d'actors. Els quatre principals protagonistes estan francament bé. De fet, tots ells estan nominats als Oscar. De les nou finalistes a millor pel·lícula, és l'única que ha col·locat un actor en cada categoria: Bradley Cooper, Jennifer Lawrence, Robert De Niro i Jackie Weaver. Cooper -que fins ara mai m'havia convençut- interpreta en Pat, que surt d'una institució mental. Hi ha estat ingressat vuit mesos, per haver agredit l'amant de la seva dona. Però no està recuperat del tot... Ell està convençut que pot recuperar la seva vida anterior, feina i parella inclosa. Ho aconseguirà?

Jo no qualificaria "El lado bueno de las cosas", de David O. Russell ("The fighter", 2010) com una còmedia. Hi ha una història d'amor, és veritat, però tracta temes molt seriosos, com les malalties mentals -en Pat és bipolar- o la difícil relació entre pares i fills. I és que quan surt del psiquiàtric, se'n va a viure a casa dels seus pares, interpretats per De Niro i Weaver, la matrona d'"Animal Kingdom" (2010). I clar, la situació no és gens fàcil. Una de les persones que intenten ajudar-lo és la Tiffany, la jove vídua d'un policia. La noia tampoc no està bé del tot. Lawrence fa un paper sensacional. No fa massa la vaig veure a "Winters's bone" (2010). A més a més de treballar bé, la trobo guapíssima! Una pel·lícula positiva i molt recomanable.

"BESTIAS DEL SUR SALVAJE"

Haurem de seguir de ben a prop el director de la sorprenent "Bestias del sur salvaje". És nord-americà, es diu Benh Zeitlin i té trenta anys. Acaba de començar -aquesta és la seva opera prima- i ha entrat als Oscar amb moltíssima força. Té quatre candidatures; i de les més importants: millor pel·lícula, millor director i millor actriu de repartiment, per a Quvenzhané Wallis.

Amb només nou anys, Wallis és l'actriu més jove nominada mai en aquesta categoria. Es dóna la circumstància que una de les seves rivals és Emmanuelle Riva ("Amor") que, amb quasi 86, és l'actriu de repartiment més gran de totes les edicions dels Oscar celebrades fins ara. A "Bestias del sur salvaje", Wallis interpreta una nena de sis anys que viu allunyada del món civilitzat, amb seu pare malalt. Sap que s'està morint i potser per això és tan dur amb ella. Són dues de les poques persones -potser una dotzena- que es van resisitir a marxar de casa seva quan els van dir que creixia el nivell de l'aigua i que ho podrien perdre tot.

De fet, la nena i el seu pare no tenen pràcticament res. Viuen en una barraca enlairada -destrossada i plena de brutícia- i mengen allò que poden; algun pollastre que suposadament han criat ells, peixos que pesquen amb les mans... La seva és una lluita constant. Podríem dir que la pel·lícula ens parla de la relació entre el pare i la nena i de les catàstrofes naturals, perquè tot sembla indicar que l'aigua s'ho acabarà emportant tot. A més a més,  la història té una aura màgica, ja que els protagonistes veuen un animals gegants, semblants als senglars, que els intimiden. Em van recordar el porc radioactiu salvatge que vaig veure quan era jovenet a la lamentable "Razorback" (1984). "Bestias del sur salvaje" és una pel·lícula diferent i això, avui en dia, ja és molt.

"LLUNY D'AQUÍ" (JAUME BENAVENTE)

Antón Chéjov deia  que si en un dels seus comptes sortia un objecte, una pistola per exemple, no era gratuït. Abans o després algú l'acabaria fent servir. L'escriptor barceloní Jaume Benavente (Barcelona, 1958) ho té claríssim. D'ell em va agradar moltíssim "El Quadern de Nicolaas Kleen" i he tornat a gaudir de la seva escriptura a "Lluny d'aquí", publicat per la editorial Alrevés, dins de la col·leció crims.cat.

"Lluny d'aquí" no és una novel·la negra convencional. Ni comença amb un assassinat ni té com a eix central un policia. El protagonista és en Tomàs Darné, un periodista que fa de taxista. No acaba de veure clara la mort suposadament natural d'un amic del seu pare i comença a investigar, amb la idea d'escriure la seva biografia. Però en Tomàs no té la col·laboració de ningú: ni de la dona ni de la filla del mort ni del seu propi pare, que regenta una llibreria. En Joan Darné ja fa temps que vol marxar de Barcelona i afincar-se a Madeira. Allà vol pintar, caminar i viure amb més tranquil·litat que a casa seva.

Benavente ho fa tot fàcil. Escriu d'una manera molt propera, amb diàlegs clars i directes, i sense ornaments innecessaris. Els seus protagonistes són persones normals que, la major part del temps, fan coses normals. És per això que "Lluny d'aquí", que té 251 pàgines, es llegeix d'una tirada. A mida que avança l'acció, van apareixent nous sospitosos i tots tenen un passat al Brasil. Entre ells l'excapellà Julen Azpeitia, que és qui va morir a Súria, on se'n va anar uns dies, tot sol, a reflexionar. Va deixar soles a la dona i a la filla. Estem davant d'una novel·la de venjances, que no es resol fins a les últimes vint pàgines. M'ha agradat molt. Ben aviat, de Jaume Benavente, espero llegir "Dietari de Porto".

"Tots dos homes van viure alhora. Mentre feien cap al cafè, en Joan Darné va tornar a estossegar. En Tomàs, en un gest inusual, va passar-li el braç per sobre de les espatlles. El seu pare el va mirar amb curiositat, però també amb afecte. Van ser uns breus moments, però en Tomàs de seguida va enretirar el braç, maleint l'estúpid pudor dels adults".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy