El teatre de la vida i de l'amor total

"Anna Karenina" és una pel·lícula amb alguna cosa diferent. I això és molt més del que ofereixen la majoria d'estrenes de les últimes setmanes. Joe Wright ("Orgullo y perjuicio", 2005) és preocupa més de la forma que del fons; tant que l'argument de la novel·la de Tólstoi acaba en un discret segon pla. La mateixa ambientació es converteix en un personatge més, potser en el principal.

Per explicar-nos aquesta doble història d'amor total, Wright col·loca a tots els seus protagonistes en un escenari, com si estiguessin interpretant una obra de teatre. L'escenari, la tramoia i un tren, com a símbol del pas del temps i del moviment, ho acaparen pràcticament tot. Molt color blanc, colors pastel, un vestuari preciós -se'n va emportar l'Oscar- i un control quasi obsessiu dels petits detalls. Treballa cada mirada, cada gest, cada moviment; i ho fa tot amb un embolcall musical molt interessant. La pel·lícula dura dues hores i quart, però no t'avorreixes en cap moment. La veritat és que passa francament bé.

El problema és que el contingut no està a l'alçada del continent. No queda clar -perquè no ho explica- que el matrimoni entre Karenin i la seva dona, molt més jove que ell, va ser per interessos. És per això, que un dia ella s'enamora bojament del Comte Vronski, sense importar-li les conseqüències. D'aquest triangle amorós, si és que arriba a ser-ho, em quedo amb Keira Knightley. Està realment fantàstica. Per contra, no em convencen ni Jude Law com a marit (sembla que vagi disfressat; i és massa jove pel paper) ni Aaron Taylor-Jhonson com a amant. L'altra gran història d'amor és la que protagonitzen la Kitty -m'encanta Alicia Vikander, a qui vaig veure fa poc a "Un asunto real"- i Levin, propietari d'una granja rural. A ell l'interpreta Domhnall Gleeson. Tots dos ho fan força bé.

"Anna Karenina" reflexiona sobre l'amor -dins i fora del matrimoni- i sobre la gelosia, amb l'adulteri al capdavant. En el segle XIX, a l'alta societat russa, no hi havia res pitjor que una dona enganyés al seu marit. Possiblement, ni tan sols l'assassinat. Si recomano la pel·lícula? Doncs sí. Després de llegir crítiques brutals, vaig anar al cinema amb poques expectatives i, potser per això, em va soprendre molt positivament. No és una obra mestra, ni molts menys, però em sembla molt interessant.

CAFÈ ZOO (ANA MOYA)

Dues-centes divuit pàgines intenses i plenes de vida. Parlo de "Cafè Zoo", el llibre amb amb el qual l'Ana Moya (Barcelona, 1975) ha guanyat el 21è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i el 25è Premi Països Catalans Solstici d'Estiu. Està publicat per Viena. El definiria com una novel·la en moviment, visual, perfecta per fer-ne una pel·lícula. El Cafè Zoo existeix. Està a Windhoek, a Namíbia.

La protagonista principal d'aquesta bonica història és la Laura, una dona valenta. Valenta, aventurera i diria que un pèl -o molt- arriscada. Un dia ho deixa tot per anar fins a l'Àfrica Austral, on té la il·lusió de recuperar l'Otto, un amic de la infància. Després de vint anys sense cap tipus de contacte amb l'Otto, la Laura troba una fotografia que ell li va regalar del Cafè Zoo i decideix anar-lo a buscar. L'escriu a l'última adreça que tenia per dir-li que es dirigeix cap a allà. Entre d'altres coses, "Cafè Zoo" ens parla de les segones oportunitats, de la possibilitat de tornar a comenzar de zero i del valor inqüestionable de l'amistat que, de vegades, ni el temps ni la distància pot destruir... o sí?

Però hi ha més coses, igual o més importants; com la relació entre negres i blancs, pobres i rics, la creença en els esperits i les llegendes que passen de pares a fills. Llegendes protagonitzades per animals, majoritàriament. Com la del xacal que no vol compartir la mantega amb la hiena i que, amb intel·ligència i molta barra, encara acaba culpant-la a ella de tots els seus mals. Històries que, evidentment, es poden i s'han d'interpretar amb els humans de protagonistes. Tot al voltant d'aquest magnífic Cafè Zoo -molt maques les fotografies- que fa de vincle d'unió entre tot i tothom. Que si la Laura Troba a l'Otto? Jo això no us ho puc dir.

"Amb el temps que fa que corres per Namíbia, si és que surts del Cafè Zoo en algun moment, noia, ja sabràs que dins de la nostra tradició, la dels owambo, quan una dona queda vídua, la família del marit pot venir a recollir les propietats del difunt i quedar-se-les. I normalment aquestes propietats són tots els objectes de la casa, incloent-hi la casa mateix. La dona només poseeix la seva roba i algun regal que el seu marit li hagi fet en vida. Res més".

*Aquest costum ja em va impressionar molt quan vaig llegir "Una carta molt llarga", de Mariama Bâ.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy