És greu que no m'hagi convençut "Gravity"?

Vaig anar a veure "Gravity" amb la meva dona i el meu fill, en 3D, per suposat, i ens  va decebre a tots tres. Som les úniques persones del planeta Terra a qui no ha convençut la darrera aventura del mexicà Alfonso Cuarón? Només llegeixo comentaris orgàsmics, que la converteixen en la millor pel·lícula de l'espai de tots els temps. Doncs  jo l'he trobat buida i amb unes interpretacions que deixen molt per desitjar.

Que la Sandra Bullock fa un paper fantàstic? Els primers 45 minuts està dins d'un vestit d'astronauta i només se li veu la cara, a través del vidre. En els altres 45 no pot canviar d'expressió. La pell li tiba per tot arreu. El temps que està en pantalla en George Clooney també està vestit d'astronauta; tota la estona. Són els dos únics actors de la pel·lícula. La resta són veus i un estaquirot a qui només veiem un cop de cara; i no sencera! Que l'espai és un lloc molt bonic i habitualment silenciós? M'ho imagino. És veritat que, visualment, Cuarón l'encerta del tot, però diria que amb això no n'hi ha prou.

L'argument és més aviat senzill. Els dos protagonistes tenen un accident en un passeig rutinari i, a partir de llavors, lluiten contra tots els perills posibles per intentar tornar sans i estalvis a la Terra. La mala sort que els persegueix, sobretot a la Doctora Ryan Stone, és de llibre Guinness dels rècords. Només falta que se la mengi un cocodril. La història personal de la doctora, que no explicaré, tampoc em va acabar de fer el pes. Tot em va semblar fals, fins al punt que se'm va escapar el riure dos o tres cops. "Quin timo", va dir la meva dona. Segur que el problema és nostre. Som uns extraterrestres.

"THÉRÈSE DESQUEYROUX"

Aquesta setmana he vist dues pel·lícules amb Audrey Tautou que, per molts, sempre serà "Amelie" (2001). Em refereixo a "La espuma de los días" -de la qual parlaré aviat- i a "Thérèse Desqueyroux". En aquesta segona, que dirigeix Claude Miller, comparteix cartell amb Gilles Lellouche ("Pequeñas mentiras sin importancia" 2010). Dóna vida al seu poderós marit.

A "Thérèse Desqueyroux", que és el nom de la protagonista, Miller fa un bon retrat d'un matrimoni de començaments del segle XIX. Es van casar per interessos, un pels pins de l'altre i a l'inrevés i, com era d'esperar, poques coses acaben funcionant entre ells. Però fins i tot quan es troben en una situació extrema, és més important l'apariència (què diran) que qualsevol altra cosa. Els draps bruts s'han de rentar a casa. Això sí, de portes cap endins, la Thérèse es converteix en una desgraciada, a les ordres d'un marit amb qui no comperteix res. S'ho mereix? Tautou interpreta aquesta dona freda, d'una bellesa pètria, que fa coses molt greus sense saber ben bé perquè. Una pel·lícula més. Es deixa veure i prou.

"PERDUDA" (GILLIAN FLYNN)

Feia temps que un personatge no em fascinava tant. Em refereixo a l'Amy Elliott Dunne, una de les protagonistes de la novel·la "Perduda", de Gillian Flynn (Kansas, 1971). L'altre de principal és en Nick, el seu marit. Me la va recomanar en Sergi Pàmies i sort que li vaig fer cas. És d'aquells llibres que, un cop començat, és molt difícil desempallegar-se. No pots parar de llegir-lo perquè frises per saber-ne el final.

Explicaré ben poques de l'argument de "Perduda", una novel·la amb un parell o tres de girs espectaculars. Només diré que està molt ben escrita, amb un llenguatge clar, directe i un gran sentit de l'humor . L'Amy i en Nick són periodistes. Vivien a Nova York, però quan es queden sense feina es traslladen a Missouri. Queda clar que és un pas enrere en les seves vides. El dia que compleixen cinc anys de casats, ella desapareix. A casa hi ha senyals de violència. Abans, però, ha tingut temps de preparar el joc de pistes amb què sorprèn  en Nick en cada aniversari. I fins aquí puc llegir.

El llibre alterna el diari personal de l'Amy, des del mateix dia que coneix en Nick, amb les investigacions de la policia, explicades per ell. És a dir, que tenim un capítol de cadascun, alternativament. Estem davant d'una novel·la negra, molt negra, amb una interesantíssima visió sobre el món de la parella i sobre què es pot arribar a fer per amor... i per odi. També m'ha agradat la relació de germans entre en Nick i la Go, que són bessons; i la reflexió sobre els mitjans de comunicació i els seus judicis paral·lels en els casos de morts mediàtiques. Fins a quin punt influeixen als jutges o als jurats? Tot s'hi val?

"Perduda" és, sens dubte, una novel·la rodona. Està publicada per La Magrana, dins de la seva col·lecció La Negra i té 554 pàgines. Les he llegit en menys d'una setmana. Amb això crec que ho dic tot.

"L'Amy es podia pasar tota una nit neguitejant-se per si s'havia deixat el forn encès, encara que aquell dia no hagués cuinat. O havíem tancat la porta amb clau? N'estava segur? Sempre creia en el pitjor dels escenaris possibles, a gran escala. Perquè no era mai que no haguéssim tancat la porta amb clau i prou, sinó que no havíem tancat amb clau i ara hi hauria homes a dins de casa esperant-la per violar-la i matar-la".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy