La idea que et raptin un fill fa feredar

Tres anys després de la sensacional "Incendies", el canadenc Denis Villeneuve (Quebec, 1967) ens regala una altra gran lliçó de cinema, a l'alçada de thrillers d'impacte com "Zodiac" (2007), "Mystic River" (2003) o, fins i tot, "Seven" (1995). "Prisioneros" té un guió molt ric, amb un parell o tres de girs inesperats i una atmòsfera fosca i malaltissa. La pel·lícula està cuita a foc lent, en dues hores i quart.

Villeneuve també fa un gran treball amb els actors. Tant Jake Gyllenhall -que sempre m'ha agradat moltísssim- com Hugh Jackman están sensacionals. Jackman interpreta a Keller Dover, un pare capaç de qualsevol cosa, de qualsevol, per trobar a la seva filla de sis anys, que ha desaparegut amb una amiga. Gyllenhaal és el detectiu Loki, que és qui s'encarrega de la investigació. Tenen el mateix objectiu, però mètodes molt diferents; la brutalitat i l'explosivitat d'en Keller davant de la honestedat i l'aparent tranquil·litat d'en Loki, a qui aprecies des del primer moment. El final és sensacional. Una dels millors títols de la cartellera.

"EL MAYORDOMO"

Setmana de grans estrenes perquè divendres també va aterrar a les cartelleres "El Mayordomo", que arrasa als EEUU. Està dirigida per Lee Daniels ("Precious", 2009), a qui li encanten les històries de superació amb afroamericans de protagonistes. En aquest cas, la del majordom Cecil Gaines, que va servir a la Casa Blanca 34 anys, a les ordres de vuit presidents diferents, des de Harry Truman a Ronald Reegan.

El personatge de Gaines està inspirat en Eugene Allen, que és el majordom que va treballar tant de temps, amb total lleieltat, per a l'administració americana. L'interpreta Forest Whitaker, un actor que m'encanta. Fa un bon paper, però no brilla, perquè el personatge tampoc no li ho permet. A la seva dona l'interpreta la presentadora de televisió Oprah Winfrey. És una pel·lícula amb un repartiment de luxe, amb secundaris de la talla de John Cusack, Jane Fonda o Vanessa Redgrave. També apareixen en pantalla els cantants Lenny Kravitz i Mariah Carey.

El majordom és una persona entranyable, que confia en els presidents per als quals treballa. Tot al contrari que el seu fill, que lluita contra la segregació racial des del carrer, durant un temps formant part dels Black Panter. Una pel·lícula sense sorpreses, agradable a la vista i, perquè no, per veure en família.

"CANÍBAL"

La darrera pel·lícula de Manuel Martín Cuenca no es per veure en família. Als nens millor deixar-los a casa! No pateixes pel que veus, pateixes pel que t'imagines. Parlo de "Canibal", amb un sensacional Antonio de la Torre. El seu personatge és Carlos, un dels millors sastres de Granada. Està enamorat de la seva feina i de la carn. Només hi ha un petit detall: la carn que li agrada és de dona.

Intuïm que en Carlos, amb una actitud normal de cara al públic -sobretot quan està treballant-, té algun problema important amb les dones. Alguna cosa del passat l'ha marcat; i de quina manera. L'expressió "Que bona estàs" mai havia estat tan addient. Cada cop que una dona el captiva, l'elimina... i se la menja. Fins que apareix la Nina i li trenca els esquemes. Tot i la seva contundència, "Caníbal" també és una història d'amor. A De la Torre, que convenç sempre, l'acompanyen Olimpia Melinte i María Alfonsa Rosso, que són dues germanes romaneses. Inquietant i pertorbadora, sobretot quan menja i quan veiem els paquetets de carn dins de la nevera.

"THE BLING RING"

Suposo que Sofia Coppola no està obsessionada per la carn, però potser sí per la fama. A "The bling ring" segueix l'estela de la seva anterior pel·lícula ("Somwhere", 2010) i torna a parlar-nos de la vida de les celebrities. Bé, en aquest cas, retrata un grup de tres noies i un noi enamorats de la fama i de les marques. Fins al punt d'entrar a les cases dels famosos i robar-los les coses que més els agraden.

"The bling ring" és massa banal i exculpatòria, tot i que és veritat que té la força visual necessària -i la música- per enganxar-te a la butaca del cinema l'hora i mitja que dura. Hi destaca l'actuació de Emma Watson, a qui hem vist créixer en les pel·lícules de Harry Potter. Ella és una de les noies que no s'ho pensa dues vegades per entrar, un i altre cop, a casa, per exemple, de Paris Hilton. Coppola també reflexiona sobre les noves tecnologies i el rastre que deixem, ben visible, casa cop que escrivim alguna cosa o pengem alguna fotografia a la xarxa. Només un dubte: Tan fàcil és entrar a casa dels famosos? Per veure a casa, en DVD.

"BESTSELLER" (ALESSANDRO GALLENZI)

L'editor Alessandro Gallenzi, d'origen italià però resident a Anglaterra, és l'autor de "Bestseller", publicat per Alba. Té 271 pàgines i és una intel·ligent sátira del món editorial. Per les seva novel·la passen escriptors que somien amb esciure una obra mestra, editors capaços de qualsevol cosa per assolir l'èxit, negres que escriuen per altres i enveja, molta enveja. Un bon retrat del món del llibre, des de dins.

Gallenzi ens ho explica tot amb un gran sentit de l'humor, de manera senzilla. Pot semblar una novel·la lleugera, però diria que explica grans veritats. A més a més, diferencia entre les persones que fan les coses ben fetes, com l'editor Charles Randall, i les que les fan malament. En Randall estima la literatura, no només treballa en el món editorial per fer diners. Sap el que toca i, lògicament, el lector ho agraeix. A l'altra cara de la moneda trobem en Jim Talbot, que donaria la seva vida -o com a mínim la de la seva mare o el seu tiet, o les dues- per escriure un bestseller. Ho ha provat de totes le formes possibles, però no ho aconsegueix.

"Sus pensamientos se tornaron oscuros y filosóficos. ¿Por qué escribir? ¿Quién había decretado que la palabra escrita era superior a la hablada? Durante milenios el hombre había dejado que sus ideas se evaporaran a su alrededor sin sentir la pulsión de inscribirlas en piedra, arañarlas en tablillas de cera o escribirlas con tinta sobre papiros. ¿Qué Dios perverso había concedido al hombre este don, la palabra escrita? ¿Qué sentido tenía ultracongelar los pensamientos de uno en beneficio de generaciones futuras, gente de otros tiempos y de otras culturas que no harían otra cosa que malinterpretarlos? Y, después de todo, ¿cuál era la contribución de la palabra escrita a la historia de la humanidad? Sólo había conducido a leyes, guerras, dogmas y opresión..."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy