El tren és el món, nosaltres la humanitat

Quan algú es posa una peça de roba daurada o platejada, pot quedar molt elegant... o xavacà. De vegades, la diferència és mínima! Per què ho dic? Perquè "Snowpiercer" està al límit, entre l'obra mestra i el trasbals total. Són 126 minuts caminant sobre la fulla de la navalla. Si haig d'escollir, compro. Veient-la, m'ho he passat bé. Això sí, sense fer-me massa preguntes.

"Snowpiercer" (aquí s'ha traduït com "Rompenieves") reuneix el bo i millor del cinema sud-coreà dels últims anys. La pel·lícula està dirigida per Bong Joon-ho ("The host" i "Memories of murder") i produïda per Park Chan-wook, pare de la trilogia de la venjança, amb "Old boy" al capdavant. I, per acabar-ho d'adobar, Song Kang-ho hi té un paper destacat. Ja va estar a les ordres de Joon-ho en els dos títols mencionats abans i a les de Chan-wook a "Sympathy For Mr. Vengance". En el repartiment també hi destaquen Chris "Capitán América" Evans, Jaime Bell (el nen que feia de Billy Elliot), una estranya Tilda Swinton, el veterà John Hurt i un deeficat Ed Harris, un actor que m'encanta.

Estem davant d'un thriller futurista amb algunes escenes espectaculars. Uns espavilats volien refredar el món del seu escalfament global, amb un producte revolucionari, però l'acaben congelant. Es passen de frenada! Els únics supervivents viatgen en un tren que no s'atura mai. "El tren és el món, nosaltres la humanitat i tots tenim la nostra posició preestablerta", assegura un dels protagonistes. I, per trencar aquest ordre, comença una lluita a mort entre les persones dels primers vagons (que gaudeixen de tot tipus de luxe) i la gent dels últims, a qui se'ls menja la brutícia i la misèria. Estil "Metrópolis", per entendre'ns. L'objectiu és arribar a la màquina, avançant vagó a vagó. "Sense lideratge", diu el maquinista, "els homes es devoren uns als altres". Ara, que perquè ens manin líders corruptes, potser seria millor autodevorar-nos i acabar abans.

"MATTERHORN"

Feia molt temps que el final d'una pel·lícula no m'emocionava tant. Me la va recomanar l'escriptora Flavia Company i, sense saber ni de què anava, vaig fer-li cas! Parlo de "Matterhorn", el debut de l'holandès Diederik Ebbinge. Matterhorn (Cerví) és el nom d'una muntanya dels Alps. Són 87 minuts plens de tolerància i de llibertat. D'aquelles boniques històries que et sorprenen de tant en tant.

La pel·lícula s'ha d'anar a veure sabent-ne les mínimes coses possibles. Jo només diré que està protagonitzada per un calvinista (que viu sol, tot i que estava casat i té un fill) i per un altre home que quasi no parla. No sabem d'on ha sortit ni perquè es comporta d'una manera tan estranya. I fins aquí puc llegir. L'església proclama que ens ajudem els uns als altres però, de vegades, quan ho fem tampoc no n'està del tot conforme. La caritat sempre queda millor negre sobre blanc, escrita en paper. En René Van' T Hof, que fa de Theo, el segon dels homes, està espectacular. Ton Kas (Fred) també treballa molt bé, com l'inquietant Porgy Franssen, que dóna vida a en Saskia, la mà dreta de capellà.

"FROZEN. EL REINO DEL HIELO"

Millor pel·lícula d'animació i millor cançó en la darrera edició dels Oscars. Es tracta de "Frozen", l'últim producte de Disney. L'altre dia, finalment, vaig poder veure-la. És l'adaptació lliure del llibre "La reina de las nieves". Em va agradar, però em quedo amb "El viento se levanta", d'Hayao Miyazaki, que era una altra de les finalistes. Visualment és una preciositat, però m'esperava un argument més treballat.

L'Elsa, filla gran de la reina, converteix en gel tot el que toca i, sense voler-ho, el seu regne viu sotmès en un hivern etern. Després de la mort dels seus pares, és a ella a qui li toca manar. La seva germana petita, l'Anna; un muntanyer que es diu Kristoff i un ren, l'Sven, intentaran que torni el bon temps, com a mínim en l'època de l'any que toqui. No no ho tindran gens fàcil. El personatge que més em va agradar és el ninot de neu, simpatiquíssim, que l'Anna i companyia es troben anant cap al regne del gel. Una pel·lícula entretinguda, per tota la família i, com mana la tradició de la casa, plena de cançons. Ja es pot llogar i comprar en DVD.

"SI LEVANTARA LA CABEZA" (DANIEL VÁZQUEZ SALLÉS)

Si he de ser sincer, de llibres que m'hagin fet petar de riure, només n'he llegit uns quants. L'últim, "Si levantara la cabeza", de Daniel Vázquez Sallés. Té una mala llet brutal! M'imagino que s'ha protegit abans de publicar-lo, perquè rep absolutament tothom: Durán i Lleida, Rosa Díez, César Vidal, Jiménez Losantos, Raphael, Bertín Osborne, Toni Cantó, Aznar, Rajoy, Zapatero... Són molts els polítics, escriptors i cantants als qui passa factura.

El llibre està publicat per Destino i es fa curt, perquè només té 189 pàgines. Vázquez Sallés ens explica la història d'en Paquito, clon de Francisco Franco Bahamonde. Ha estat 33 anys allunyat de la vida pública; fins al dia que la Fundación Franco y Cía decideix presentar-lo a les eleccions, després de donar-li quatre indicacions bàsiques. L'objectiu és clar: centralitzar l'Estat, eliminar als "rojos" i nacionalistes, tornar al poder a l'església i satanitzar els casaments entre homosexuals. El gran encert de "Si levantara la cabeza", sàtira política de qualitat, és que l'autor fa ficció amb fites reals com la vida mateixa. Perquè triomfi la dreta dura, potser no seria necessària l'aparició d'aquesta espècie d'ovella Dolly humana... aconseguida amb les tècniques del doctor Mengele! El llibre comença amb la mort de Franco i acaba en l'actualitat.

Què passaria si el dictador aixequés el cap? Doncs que potser es trobaria com a casa. Amb alguna diferència, això sí, ja que "los militares nostálgicos están retirados o muertos, y la mayoría de los componentes del ejército son ecuatorianos y salvadoreños". Vázquez Sallés fa servir un estil àgil, contundent i molt i molt divertit: "Quizás Europa no vaya a permitir restaurar la pena de muerte, pero a los maricones y a las bolleras los vamos a freír a electroshocks. Y lo haremos siguiendo la técnica de ... ¿Cómo se llama ese político que fue alcalde de Madrid?
-¿Gallardón?
-Ese. Primero nos venderemos como liberales, luego nos comportaremos como inquisidores fanáticos de la castidad. Todo por Dios y por España".

Com diria Bernd Schuster, a Vázquez Sallés li encanta el futbol, com al seu pare, "No hace falta decir nada más". En aquests temps tan difícils, un llibre com "Si levantara la cabeza" s'agraeix. També pot ajudar-nos a reflexionar. Molts s'omplen la boca amb la paraula democràcia, i dia rere dia es vulneren un munt dels nostres principis bàsics.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy