Segueix perduda/dut (Que no t'expliquin res)

Si has llegit el llibre “Perdida”, de Gillian Flynn, ja saps quin és l’argument de la pel·lícula. En cas contrari, no deixis que t’expliquin res i gaudeix-la al màxim. Està dirigida per David Fincher (“Seven”, 1995) i dura 149 minuts. No es fa llarga. És un thriller tens, intel·ligent i amb un repartiment de molta qualitat. Provocativa i hipnòtica són dos qualificatius que també li escauen molt bé.

Flynn va participar activament en la pel·lícula, ja que Fincher li va encarregar que en fes el guió. La seva mà es nota; i de quina manera! L’adaptació cinematogràfica no podia ser més fidel a la novel·la. Els dos grans protagonistes són en Nick i la Amy, interpretats per Ben Afleck i Rosamund Pike. Ella està espectacular. No se’m faria gens estrany que entrés en la travessa dels Oscars. També ho fan francament bé Carrie Coon (que dóna vida a la germana d’en Nick), Tyler Perry i Kim Dickens. M’estalviaré d’explicar de què fan aquests actors, per no donar cap pista. L’únic personatge que grinyola una mica és el de Neil Patrick Harris, massa encasellat en el paper de Barney a la sèrie televisiva “Cómo conocí a vuestra madre”.

I acabo donant dues o tres idees generals, sense desvelar res significatiu. En Nick i l’Amy (podríem dir que Afleck segueix “Perseguint a Amy”) són marit i muller. Fins fa poc, tots dos feien de periodistes, però en aquests moments no exerceixen. La crisi econòmica els ha fet molt mal. Han marxat de Nova York a corre-cuita i s’han establert a Missouri, d'on ell és originari. Ara regenta un bar amb la seva germana. Ella no fa res. El dia que es compleix el cinquè aniversari de casament, en Nick arriba a casa i no troba l’Amy. I no explicaré res més. “Perdida” s’ha de veure. És de les millors pel·lícules que hi ha actualment a la cartellera.

"50/50"

Diria que no va arribar a estrenar-se a Espanya, i és una llàstima. Parlo de “50/50”, dirigida per Jonathan Levine i interpretada per Joseph Gordon-Levitt. L’any 2011 va rebre dues nominacions als Globus d’Or, amb el de millor pel·lícula-comèdia musical inclòs. Se’n va emportar el National Board of Review i l’Independent Spirit Awards al millor guió original. Completament merescuts.

Tot i la nominació a millor comèdia-musical, “50/50” no és ni una cosa ni l’altra. Més que res perquè, només començar la pel·lícula, a l’Adam (Gordon-Levitt) li diagnostiquen un càncer. Té 27 anys. Lògicament, la seva vida canvia per complet. Potser el més lògic és que s’enfonsés del tot, però ell opta per mirar cap endavant i intentar sortir-se’n. No ho tindrà fàcil, sobretot després que l’abandonin persones clau, com la seva xicota, a qui Bryce Dallas Howard (“La joven del agua”, 2006).

Els principals punts de suport de l’Adam són el seu millor amic (interpretat per Seth Rogen), la seva mare (la gran Anjelica Huston) i una jove psicòloga. Li dóna vida l’Anna Kendrick (“Up in the air”, 2009). La pel·lícula podria buscar la llàgrima fàcil i no ho fa. És honesta, compassiva i s’allunya dels típics sentimentalismes. A més a més, les bromes grolleres del personatge d’en Rogen ajuden a rebaixar la tristor intrínseca que provoca la malaltia del seu amic. Tan Gordon-Lewitt com Rogen, que mai m’ha agradat massa, estan espectaculars. L’última mitja hora de pel·lícula se’t queda gravada al cervell per sempre. Es pot veure en DVD i online.

"ESTIL BCN" (PETÉ SOLER)

Quan la Peté Soler em va comentar que Angle Editorial li havia demanat que valorés la possibilitat d'escriure un llibre sobre si Barcelona tenia o no un estil propi em va semblar una grandíssima idea. També vaig veure clar que la meva companya al programa Els Matins de TV3 tindria una feinada de por... però que se'n sortiria!

No sóc un apassionat de la moda, però "Estil BCN" m'ha semblat un llibre àgil, sincer, molt proper i, sobretot, necessari. El subtítol parla per si sol: "Tot el que has de saber sobre la moda de Barcelona". Té 143 pàgines i un munt de fotografies. Visualment, un llibre sobre moda ha d'impactar; i aquest ho aconsegueix des de la primera pàgina. Què hi podem trobar? Doncs moltíssimes coses. Per començar, el que la Peté defineix com el DNI dels barcelonins: Què vesteixen i quan, què es posen de dia i què es posen de nit, combinant aquells dos ingredients de la ciutat, el mar i la muntanya, el seny i la rauxa. Jo vaig néixer a Barcelona, però visc a Granollers de de fa 37 anys.

Si fem cas a l'autora, els armaris millor un pèl buits que plens. Això sí, s'ha d'encertar amb les peces bàsiques i en els complements, com les sabates, els mocadors, els barrets i els ventalls. Pel que fa als colors, el blanc i el negre són imprescindibles. Ella prefereix preparar-se la roba al matí, segons el seu estat d'ànim. Jo ho faig quasi sempre a la nit. A les cinc del matí, quan m'aixeco per anar a treballar, encara no sóc persona! A "Estil Barcelona" també ens expliquen els diferents looks que hi ha a la ciutat, com el hipster, l'urbà o el look bobó, quines són les línies bàsiques de cadascun i on poden comprar els seus seguidors. De botigues i de marques -segur que estan molt contentes amb ella- en cita un munt.

El low cost, el vintage, la roba feta a mida i els objectes que expliquen històries -al llibre també hi ha un racó pel disseny fora de la roba- completen aquest manual que primer entra pels ulls i després et llegeixes amb moltes ganes. A petició de la Peté, també reflexionen sobre l'estil BCN (de fet només donen una petita pinzellada) el cuiner Carles Abellán, l'imitador i cantant Bruno Oro, l'arquitecta Benedetta Tagliabue, el dissenyador Javier Mariscal i les actrius Carme Elías i Maria Molins.

"Entre el barri de Sarrià i el de la Barceloneta hi ha sovint un parell de graus de diferència de temperatura. Els més de cinc-cents metres de la muntanya del Tibidabo, o els prop de dos-cents de la de Montjuïc, contrasten amb els quatre quilòmetres de platja a l'est de la ciutat. Per això, als barcelonins ens agrada la barreja de mar i muntanya, tan típica, per cert, de la cuina catalana".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy