Fastigosa dicotomia (obligats a decidir)

Els belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne són sinònim de qualitat. El seu cinema social trenca tots els esquemes, com han demostrat en títols com “El niño de la bicicleta” (2011), “El niño” (2005) i “El hijo” (2002). A “Dos días, una noche” tornen a demostrar que dibuixen la realitat millor que ningú. Estem davant d’un drama humà, proper i molt ben interpretat.

Al capdavant del repartiment hi ha la Marion Cotillard. Interpreta a la Sandra, a qui volen fer fora de la feina. Surt d’una depressió i l’empresa considera que ja no la necessita. És per això que els seus caps escenifiquen un pla pervers. Fan una votació i donen dues opcions als seus companys. Perdre una paga extra i que es quedi la Sandra o seguir-la cobrant i que ella se’n vagi cap a casa. La Cotillard, amb cara d’haver patit molt i vestida de manera senzilla -amb uns texans i una samarreta- fa un gran paper. Segueix estant encantadora, com sempre. La resta d’actors també estan molt creïbles. La pel·lícula es va estrenar al Festival de Cannes, dins de la secció oficial.

Dos dies i una nit -un cap de setmana pràcticament sencer- és el temps que tindrà la Sandra per convèncer als seus companys i companyes perquè, dilluns, votin per la seva continuïtat. Això els suposaria perdre una paga extra. En el referèndum de divendres tots menys dos van girar-li l’esquena. Sorprenentment, a darrera hora, el seu cap va acceptar de repetetir el referèndum. Sembla que un subaltern havia pressionat a la plantilla amb l’objectiu d’aconseguir fer fora la noia. Pressionada, i de quina manera, pel seu marit i per una amiga de l’empresa (ella sola no hauria fet res) la Sandra visita als seus companys i companyes, un per un, a casa seva, per intentar que li donin suport.

Mirant la pel·lícula, sents una repulsió total cap a la persona o persones que posen als treballadors en aquesta fastigosa dicotomia. Per contra, els Dardenne aconsegueixen que entenguis tant els motius de la Sandra com els dels treballadors i treballadores que volen mantenir el seu poder adquisitiu. Una gran història, d’aquelles que et porta a la reflexió i al debat.

"COHERENCE"

El debut com a director de James Ward Byrkit és un trencaclosques enginyós i molt entretingut. Com “Perdida” i “Relatos Salvajes”, “Coherence” és d’aquelles títols que s’han d’anar a veure verge, sabent-ne res o quasi bé res. Abans de col·locar-se darrere de la càmara, Ward Byrkit va treballar en l’storyboard de les tres primeres pel·lícules de “Piratas del Caribe”.

“Coherence” va guanyar el premi al millor guió a l’últim Festival de Sitges i va ser nominada al millor director novell als Premis Gotham. Tota l’acció passa en un mateix escenari, la casa on quatre parelles d’amics queden per sopar, just el dia que ha de passar un cometa. Quan comencen les discusions, em va fer pensar en la danesa “Festen” (1998), de Thomas Vinterberg; i en la francesa “Un dios Salvaje” (2011). Visualment, aquesta també és molt “teatral”. Des del meu punt de vista, el fet que els actors no siguin molt coneguts ajuda a fer encara més creïble la trama, molt treballada.

Amb molts pocs mitjans, Ward Byrkit aconsegueix que se’t posin els pèls de punta, patint al costat dels protagonistes. No és història de por, ni molt menys, però la intriga fa que et quedis clavat a la butaca del cinema. Unes senzilles polseres de llum blaves, i unes altres de vermelles, que es veuen al cartell de la pel·lícula, és un dels recursos que fa servir el director per assolir els seus objectius. Només una dada: “Coherence” és tot un màster sobre les realitats paral·leles. No intentis buscar-li la lògica... o potser sí!

"QUE CONSTI EN ACTA" (JOSEP LLUÍS VILASECA)

Enumerar tots els càrrecs que ha ocupat Josep Lluís Vilaseca (Barcelona, 1930) és molt difícil, per no dir pràcticament impossible. “Que consti en acta” són les seves memòries. L’edició és de Genís Sinca i el pròleg de Josep Guardiola. El llibre està publicat per Proa, té 259 pàgines i inclou una trentena de fotografies dels protagonistes amb persones com Garri Kasparov, Ladislao Kubala, Johan Cruyff, Gina Lollobrigida... i el general Francisco Franco.

El llibre està dividit en set parts molt diferenciades. En la primera, Vilaseca explica que es va fer advocat per culpa del seu pare. Quan només tenia 17 anys, el seu progenitor va heretar quatre edificis de pisos de lloguer. Va tenir moltíssims problemes amb els inquilins! La persona que va contractar com a advocat per sol·lucionar-los, es veu que exercia sense-ser-ho. La segona part està dedicada a la junta del Barça, de la qual en va ser directiu vuit anys. Assegura que, amb Agustí Montal de president, el club va passar de l’època antiga a la moderna. Vilaseca dóna dades sobre el fitxatge de Johan Cruyff. L’holandès era la segona opció, perquè el preferit dels tècnics era el Cañoncito Müller, a qui no van deixar sortir d’Alemanya. Com a directiu del Barça, va entrar a formar part de la junta de la Federación Española i va lluitar al màxim per evitar que els clubs es transformessin en Societats Anònimes Esportives.

L’ascens de Vilaseca en el món de l’esport va ser meteòric. A la Comissió de Control i Disciplina de la UEFA s’hi va estar 28 anys. Ell va ser, per exemple, qui va aconseguir la inclusió dels vídeos com element de prova en el procés d’impartir justícia en les decisions arbitrals. El cas de Jesús Gil, que va tractar un àrbitre d’homosexual, és un dels que més soroll va provocar. També ens acosta dades molt interessants sobre el “Decret Anti-Porta” i l’esperit de supervivència d’Ángel María Villar al capdavant del futbol estatal. Una altra dels càrrecs importantíssims que va ocupar Vilaseca és el de Secretari General de l’Esport. Ell va ser qui va haver de dirigir el traspàs de transferències de competències amb l’estat espanyol en matèria esportiva. També va posar molta atenció en l’esport escolar, que era molt precari.

L’última part esportiva és la dedicada a la gran aventura de Barcelona 92. Completen “Que consti en acta” l’experiència de Josep Lluís Vilaseca com a diputat al Parlament de Catalunya i el retrat per dins de l’Agrupació Mútua, de la qual en va se president. En el pròleg, Guardiola recorda que, amb l’Armand Carabén, Vilaseca va ser el responsable de l’èxit del fitxatge de Johan Cruyff, l’any 1974. Diu que a ell sempre el recordarà com “l’home de la gavardina”, perquè aquesta peça de roba, de color beix, l'acompanya a tot arreu.

"Abans de fitxar a Cruyff, el cert és que la primera intenciò havia sigut fer venir al Barça Gerard Müller per jugar la temproada 1973-74. Si haguéssim fitxat Müller enlloc de Cruyff, la història del FC Barcelona segurament hauria sigut diferent. És possible que també menys gloriosa. Quan fa poc Lionel Messi va batre el famòs rècord golejador del Cañoncito Müller, em vaig recordar molt de com van anar les coses. Caldria agrair al llavors seleccionador alemany que no deixés marxar l’històric golejador".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy