Matar per evitar que et matin abans

“Blue Ruin” és una altra pel·lícula de venjances? Sí i no. La venjança és el tema central, això és molt evident, però l’únic que persegueix el protagonista és protegir a la seva germana, mare de bessones. Matar perquè no la matin a ella! Quan surt de la presó l’assassí dels seus pares, en Dwight sap que anirà per ell i per la seva família. El van denunciar i segur que voldrà que ho paguin molt car.

En Dwight vivia en un cotxe, allunyat de tot i de tothom, fins que la policia li diu que el cap del clan Cleland torna a estar en llibertat. Llavors, recupera la força perduda i visita a la seva germana, que feia uns quants anys que no sabia res d’ell. Li diu que cal estar preparats; la venjança s’apropa. Al Dwight l’interpreta Macon Blair, nominat al millor actor als Premis Gotham. Està francament bé. Transmet molt bé l’ansietat que pateix el protagonista, que es troba en un entorn de violència que no és el seu. A Cannes, “Blue Ruin” va guanyar el Premi FIPRESCI (Quinzena de realitzadors) i, a Gijón, Jeremy Saulnier se’n va emportar el de millor director.

Estem davant d’un thriller sobri, profund i ben ambientat, que comença i acaba de manera violenta, amb imatges contundents i molt reals. El director no fa cap esforç per amagar la sang, que en un parell o tres d’ocasions surt a raig fet. També cal destacar la qualitat de tots els actors secundaris, que estan molt ben trobats. Hi ha qui ha comparat la pel·lícula amb “Pulp Fiction” (1994), de Quentin Tarantino; i amb “Blood simple” (1984), dels germans Coen, però no hi estic d’acord. “Blue ruin” té molta qualitat, però no és una obra mestra. Li falta el punt de genialitat. Això sí, a Jeremy Saulnier, aquesta és tot just la seva segona aventura cinematogràfica, caldrà tenir-lo en compte.

"FRANCES HA"

Noah Baumach i Greta Gerwig fan l’equip perfecte. A “Frances Ha” es reparteixen la feina. La Noah la dirigeix i la Greta la interpreta molt bé. El guió és de totes dues. Als Independent Spirit Awards del 2013, va ser nominada a la millor pel·lícula i al millor muntatge; i als Globus d’Or la Greta va estar entre les candidates a millor actriu. Un drama, amb punts de comèdia, que s'ha de veure. Dura 86 minuts.

La vida de la Frances (Gerwig) no és fàcil, però tampoc molt difícil. Té una amiga íntima, un xicot que suposadament l'estima i una feina que no l’acaba d’omplir del tot. Sempre ha somiat a ser una gran ballarina, però de moment l’únic que ha aconseguit és fer de reserva en una petita companyia. Als seus 27 anys, ja hauria d’haver arribat a algun lloc concret, però continua a mig camí. Malgrat tot, se la veu feliç. Segur que és molt fàcil enamorar-se d’ella! Amb el pas del temps s’ha convertit en tota una supervivent, obligada a canviar de pis molt sovint, per falta de recursos econòmics. Això sí, sempre amb un somriure als llavis.

“Frances Ha”, rodada en un poderós blanc i negre, és una història de superació molt maca. En la societat actual, els joves no ho tenen fàcil per independitzar-se i fer una vida més o menys normal. Hi ha qui es dóna per vençut i qui, malgrat les dificultats, intenta sortir-se’n perseguint els seus somnis. Podríem dir que, amb un to molt optimista, la Noah i la Greta, ens regalen un retrat molt interessant sobre el pas de la joventut a la vida adulta.

"LA MÚSICA DEL SILENCI"

Tenia moltes ganes de llegir la tercera part de la sensacional trilogia de Patrick Rothfuss, després de devorar les dues primeres: “El nombre del viento” i El temor del hombre sabio”. Quan em vaig assabentar que l’autor nord-americà tornava a publicar, vaig pensar que estava a punt. Però no! “La música del silenci” no té res a veure amb el personatge de Kvothe... com a mínim directament. Encara caldrà esperar una miqueta més.

La principal i única protagonista d’aquest llibre, molt curt, només 143 pàgines, és l’Auri, la noia que viu a sota de la Universitat de Imre, allunyada de la resta d’estudiants. A sota o en una realitat paral·lela, on sobreviu gràcies a tot allò que recol·lecta amb les seves petites mans. L’única companyia que té és el Foxen, el llum amb vida pròpia que li permet moure’s, amb més o menys encert, per un subsòl ple de tubs, fustes i coses realment estranyes. La gran obsessió de l’Auri, esprimatxada i amb el cabell molt llarg, és que les coses reposin sempre en el lloc adequat. Podríem dir que, gràcies al seu sisè sentit, ella sap si es troben còmodes o incòmodes, quan les posa en un costat o en un altre. Aquesta és la seva principal i quasi única obsessió, a més a més de fer sabó.

“La música del silenci” és un llibre estrany, com reconeix el mateix autor en el pròleg. De fet, passen ben poques coses. Rothfusss ens explica la vida de l’Auri al llarg d’una setmana, els set dies que falten perquè vagi a veure-la algú. En Kvothe? Jo diria que sí! El llibre és descriptiu, poètic i fins i tot carinyós. M’imagino que s’ha de llegir més d’una vegada per treure’n més profit, però jo, de moment, no ho faré. En català està publicat per la Rosa dels Vents. En castellà per Plaza & Janés. Ara que està de moda, podríem dir que estem davant de l’spin off de l’Auri, que vam conèixer en el seu dia a través d’en Kvothe.

"Mentre treballava, l'Auri es va adonar que el sabó no era ben be blanc. Era del rosa més pàl·lid, del color de la nata fresca amb una gota de sang. L'Auri va agafar una pastilla, amb molta cura, se la va acostar a la cara i la va tocar lleugerament amb la llengua.
Va somriure davant de la seva perfecció. Era sabó petoner. Suau i ferm. Misteriós i dolç. No hi havia res igual a tot Temerant. Res per sota la terra; res sota la capa del cel.
L'Auri no podia esperar ni un moment més. Se'n va anar de pressa a la seva bacina. Es va rentar la cara, les mans i els peus. Va deixar anar una rialla tan dolça, tan forta i tan llarga que va sonar com si fos una campana, com si fos un arpa, com si fos una cançó".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy