El nostre món està malalt; molt malalt

Fa molt temps que no sortia d’un cinema tan afectat. Va ser diumenge, en la projecció que l’Associació Cultural de Granollers va fer de “The Salt of the Earth”. El documental de Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado és sensacional, però dur com un cop de peu a l’entrada de l’estómac. No me’n penedeixo d’haver-lo vist, però em va costar molt treure-me’l del cap.

Per què? Doncs perquè algunes de les instantànies del fotògraf brasiler Sebastiao Salgado, protagonista del documental, són esfereïdores. Sobretot, quan es va dedicar a ensenyar al món els conflictes internacionals, la fam i els èxodes. Aquesta part costa molt de digerir. Sabem que les guerres existeixen, i que no hem de tancar els ulls davant de l’evidència, però les fotografies de Salgado tenen una força devastadora. Segur que, en el seu dia, van remoure moltes consciències. Ell ho té clar: els humans som dolents i ens destruïm sense aturador. I el més preocupant, no creu que la cosa canviï mai! Les imatges dels incendis dels pous de petroli de Kuwait, l’any 1991, incendiats per Sadam Husein, posen els pèls de punta. Acompanyades d’una música contundent, fan perdre el món de vista.

Per sort, abans d’aquest duríssim període, Salgado havia retratat paisatges i persones dels països de l’Amèrica Llatina i va fer una gran sèrie sobre oficis. Suposo que destrossat per tot el que va veure a l’Àfrica, amb les matances entre Hutus i Tutsi incloses, després va buscar temes més agraïts i menys durs, com la vida animal i la natura. Diuen que al costat d’un gran home hi ha una gran dona, i en aquest cas també es compleix. La d’en Sebastiao, la Laila, aguanta les grans absències del seu marit amb gran enteresa. Ella se’n cuida dels dons nens, un amb Síndrome de Down, i organitza les fotografies pels llibres. També és ella qui li proposa al Sebastiao que reforesti la finca de la seva família, devastada per la sequera. No hi havia ni un brot verd i, amb el pas dels anys, s'hi han plantat més de dos milions d’arbres. Tot aquest projecte està englobat en l’anomenat Instituto Terra.

Reforestar “casa seva” és la sincera aportació de Salgado a un món que li agradaria que fos molt diferent del que ha fotografiat al llarg de la seva vida. Ell diu que tanca el cercle. Deixa la terra on va néixer igual –o fins i tot millor- de com la va trobar. La pel·lícula està codirigida pel fill d’en Sebastiao, Juliano Ribeiro Salgado. S’ha de veure, encara que després costi dormir.

"SELMA"

“Selma” era la gran estrena de divendres passat. A la darrera edició dels Oscars va estar nominada com a millor pel·lícula. No va guanyar l’estatueta en aquesta categoria, però sí que se la va emportar en l’apartat de millor cançó, amb “Glory”. Està dirigida per Ava DuVernay i interpretada, entre altres, per Oprah Winfrey. “Selma” era l’única representant afroamericana de la gala.

El títol fa referència a la marxa entre les localitats de Selma i Montgomery, que va començar el 21 de març de 1965. Inicialment, es van posar a caminar unes tres mil persones negres. Quan van arribar, quatre dies després, eren més de vint-i-cinc mil. Demanaven poder votar, que se’ls havia negat, reiteradament, des d’aleshores. Al llarg de la marxa, es va idear l’expressió de “Black Power”. A Montgomery, Martin Luther King va pronunciar el famós discurs “How Long, Not Long”. Aquell mateix dia, Viola Liuzzo va ser assassinada pel Ku Klux Klan. El paper de Luther King el fa David Oyelowo, que el 2014 va treballar moltíssim: “Interstellar”, “El año más violento” i “Default”, a més a més d’aquesta. La veritat és que compleix força bé.

Al costat d’Oyelowo brillen Tom Wilkinson, donant vida al president Lyndon Baines Johnson; i Tim Roth, que interpreta a la perfecció al duríssim governador George Wallace. Sóc molt fan d’ell des del “Reservoir dogs” (1992) de Quentin Tarantino. També fan petits papers Cuba Gooding Jr. i Dylan Baker, a qui sempre recordaré per “Hapiness” (1998). La pel·lícula comença amb Luther King rebent el Nobel de la Pau i el personatge de Winfrey intentant votar sense èxit. Gràcies a la feina del clergue i de molts altres, els negres finalment van aconseguir el seu objectiu. Va ser com a conseqüència de l'acord “Voting Rights Act”, firmat sis mesos després de la marxa de Selma. Johnson estava acorralat per tots costats i va acabar cedint.

La pel·lícula està molt bé, per tot el que explica, que és molt, però li he trobat a faltar una miqueta més de passió. L’he vista, l’he gaudida; i m'he quedat amb les ganes de veure més coses relacionades amb Luther King. Segons sembla, els drets cinematogràfics dels seus discursos són... d'Steven Spielberg. És per això que no s'han pogut fer servir a "Selma". Una llàstima.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy