En George i en Ben són gais. Fa quasi quaranta anys que s’estimen. Viuen junts en un pis a Nova York, fins poc després de casar-se. A l’església on treballa en George fent classes de música tenen clara la seva orientació sexual i la respecten... fins que passa per la vicaria. Quan se n’assabenten que ha canviat d’estat civil, l’acomiaden sense massa explicacions. A en George li dóna vida Alfred Molina, a qui sempre recordaré pel seu paper de Diego Rivera a “Frida” (2012). En Ben és John Lithgow, el protagonista de “En nombre de Caín” (1992), de Brian de Palma. La química que hi ha entre tots dos és excepcional. Del repartiment també hi destaca Marisa Tomei (“El luchador”, 2008), que està casada amb un nebot d’en Ben.
Amb la pèrdua de la feina d’en George –en Ben ja està jubilat-, el matrimoni es veu obligat a vendre’s el pis i buscar-ne un de lloguer, el més barat possible. Mentre no el troben, miraran de trobar algú que els aculli. Com que ni els seus familiars ni amics tenen massa espai, han d'anar-se’n a viure separats. En George a casa d’uns veïns que també són gais, amb unes ganes de festa inacabables. En Ben se’n va a casa d’un nebot, a Brooklyn. Tots dos s'adonen que fan nosa i que han perdut la llibertat que fins ara tenien. Qui ho passa més malament és aquest últim, ja que l’ambient que hi ha a casa dels seus parents no és el més adequat. El matrimoni discuteix força i el seu fill adolescent, amb un amic inseparable, sembla no tenir clara la seva orientació sexual. En George i en Ben es troben a faltar molt i, quan aconsegueixen passar alguna estona junts, l’aprofiten al màxim.
“Love is strange” és una història d’amor total. Vius la seva recerca de pis de la parella com si l’estiguéssim buscant nosaltres mateixos, perquè són encantadors. L’escena del piano, en què toquen i canten junts, amb tota la família, just després de casar-se, és d’una qualitat sublim. Entre d'altres coses, també deixa clar que com a casa nostra no s’està a cap lloc i que, tot i les bones intencions, sempre ens podem acabar convertint en una càrrega. I de vegades no en som conscients. Una pel·lícula amb molt gust, però amb mancances.
"PASOLINI"
Per què és difícil de digerir? Doncs perquè Ferrara intenta posar en escena el llibre i la pel·lícula que Pasolini estava acabant d’escriure; com la de l’home que, en temps actual, va darrere de l’estrella que anuncia el naixement del Salvador. Són textos aparentment difícils. El millor de tot és la interpretació de William Dafoe, que s’assembla força a Pasolini. Mai me n’havia adonat. Dafoe està sensacional, com sempre. Com que és un dels millors, ha treballat amb la majoria de directors de prestigi. Actualment, està a les ordres de Zhang Yimou, que està rodant “The great wall”. Quan penso en ell, sembla em ve al cap el seu paper a l’”Anticristo” (2009), de Lars Von Trier. Pasolini era el símbol de l’art revolucionari i de la lluita contra el poder, però a la pel·lícula no se’n parla massa; sobretot d’aquest odi contra els que manen, que queda molt difuminat.
Per contra, si que queda clara l'homosexualitat de l’artista, perseguint a nois més aviat joves. De fet, els qui posen fi a la seva vida no són els que manen, sinó un grup d’adolescents salvatges i amb ganes de venjança. El cadàver de l’artista, estimat i odiat a parts igual, va aparèixer en una platja d’Ostia, a prop de Roma. Només unes hores abans havia estat amb la seva estimada mare, la seva germana i amb l’actriu Laura Betti, a qui interpreta una divertida María de Medeiros. Només pels grans fans de Pasolini... i encara.
Bona setmana a totes i a tots.
@ Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada