La veritat pot ser una arma letal!

“El capital humano”, de l’italià Paolo Virzì, és la pel·lícula més rodona que he vist en els últims mesos. No té res a veure, però m’ha recordat la grega “Canino” (2009). Va guanyar set David di Donatello, amb el de millor pel·lícula inclòs. També se’n va emportar el Premi del Públic al Festival de Sevilla; i Valeria Bruni Tedeschi va aconseguir el de Millor Actriu a Tribeca.

La Valeria, germana de la Carla Bruni, interpreta a la Carla Bernaschi, que està casada amb un especulador financer multimilionari. Treballa francament bé. El seu marit, en Giovanni, s’ha fet famós amb el “fons Bernaschi”, que ofereix fins a un quaranta per cent d’interès anual. En Dino Ossola, un agent immobiliari de pa sucat amb oli, hi inverteix set-cents mil euros. No els tenia, però hipoteca casa seva, sense dir-li ni a la seva parella. Fabrizio Bentivoglio, cent per cent italià, és qui fa de Dino. La seva dona actual, la Roberta, és Valeria Golino, a qui recordo de la nissaga “Hot shots”, que es va fer molt popular a principis dels 90, al costat de Charlie Sheen. Els Beraschi i els Bentivoglio es coneixen perquè el fill dels primers surt amb la filla dels segons.

El “fons Bernaschi” i la relació entre les famílies és un dels temes d’”El capital humano”... però potser no el més important. El que marca la pel·lícula és l’atropellament d’un ciclista per part d’un luxós 4X4. Sabem que el cotxe és propietat d’en Massimiliano Bernaschi, però desconeixem si l’estava conduint ell. Descobrir-ho és una de les claus de la història. Virzì fa una crítica ferotge dels nous rics italians, com Paolo Sorrentino a “La grande bellezza” (2013). Encara que la referència cinematogràfica més evident és la de “Muerte de un ciclista” (1955), de Juan Antonio Bardem. L’escena en què la Policia interroga a en "Maxi" també em va fer pensar en un dels capítols de la recent “Relatos salvajes”.

A la filla dels Bentivoglio, la Serena, la interpreta una guapíssima Matilde Gioli. Un altre dels aspectes interessants de la pel·lícula es que Virzì ens apropa els temes claus de la història des de tres punts de vista diferents: el d’en Dino (que vol conèixer els Bernaschi a qualsevol preu), el de la Carla (a qui el seu marit tracta com si fos un objecte més de la seva propietat), i la visió de la Serena, que es transforma en un personatge clau. Molt bona pel·lícula; una de les més destacades de la cartellera, sens dubte. Per què es titula “El capital humà”? Ho explica en l’última escena!

"THE GUEST"

The Guest”, que es va projectar al Festival de Sitges –en la secció oficial-, va estrenar-se divendres. És una pel·lícula desbaratada i entretinguda a parts iguals. Podríem definir-la com un thriller macabre, ple d’humor negre, i amb una estètica molt dels vuitanta. Està dirigida per Adam Wingard i protagonitzada per Dan Stevens en el paper principal. Va estar nominada a Millor Muntatge en els Independent Spirit Awards.

Si te l’agafes seriosament, no té ni cap ni peus. Si et deixes portar i no et fas massa preguntes, t’ho passes francament bé, amb una música que enganxa i molt. L’Stevens, amb uns ulls verds impressionants, fa de David, un soldat que torna de l’Afganistan. Abans d’anar a casa seva decideix passar per la d’en Caleb, un company que va morir a la guerra. En David li diu als seus pares i als seus germans que els estimava molt i que, abans de morir, va demanar-li que els hi digués, d'un a un, individualment. Se’l veu tan bon noi que es guanya a la família molt aviat; i s’instal·la amb ells uns dies. Coincidint amb la seva arribada, però, comencen a passar coses molt estranyes al voltant de la família... amb un munt de morts incloses. És qui realment diu ser?

Dos actors destaquen al costat de l’Stevens; la Maika Monroe i en Leland Orser. La Maika era una de les protagonistes de “The Bling Ring” (2013), de Sofia Coppola. En aquesta pel·lícula fa d’Anna, la filla de la família Peterson. A ell el recordo pel seu paper a “Venganza”, amb Liam Nesson. Aquí és el pare de la noia. “The Guest” és molt sanguinolenta, amb una posada en escena que em va recordar el cinema de John Carpenter. Diuen que Adam Wingard, que també va fer el guió, a quatre mans amb Simon Barret, és un dels mestres de l’horror de baix pressupost. A mi me la van recomanar i celebro haver-la vist. Si sóc sincer, haig de dir que vaig passar-m’ho pipa. Un divertimento en estat pur. La primera escena, amb l’Steve corrent per anar a casa dels Peterson; i l’última, amb la música a tota castanya, són brutals.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy