El libro de los Baltimore (Joël Dicker)

És evident que no se serveixen els mateixos plats en un restaurant de tres estrelles Michelin que en un altre de menjar ràpid. Els dos tenen el seu públic. També passa amb els llibres. Hi ha literatura d’alta volada i d’altra de més senzilla, de “consum ràpid”, per batejar-la d'alguna manera. No és bo que algú descarti una novel·la només perquè hi ha molta gent que l’està llegint; perquè s'ha convertit en un autèntic fenomen de masses.

El suís Jöel Dicker (Ginebra, 1985) té molts seguidors i detractors. Jo formo part del primer grup. Té molt mèrit que, amb només trenta anys, s'hagi pogut col·locar entre els escriptors més venuts del moment. Ho va fer amb “La verdad sobre el caso Harry Quebert” (2013) i ara repeteix amb “El libro de los Baltimore”, que té 479 pàgines i està publicat per Alfaguara. La traducció és de María Teresa Gallego Urrutia i Amaya García Gallego. Que és de lectura fàcil i podria estar més ornamentat? Podria. De vegades, però, fer les coses senzilles és el més difícil. En cas contrari, tothom en seria capaç d'escriure un bestseller com aquest. A mi, Dicker m’agrada i el seguiré llegint. Veure els seus llibres a la platja o el tren no em resta...

El protagonista d’aquesta història torna a ser l’escriptor Marcus Goldman. L’autor ens parla de l’enveja, de l’èxit, dels amics, de la parella i de les errades que cometem uns i altres, que de vegades no tenim temps ni d’esmenar. També de les mentides. El nucli dur d’”El libro de los Baltimore” és la “Banda dels Goldman”, formada per en Marcus, els seus cosins Hillel i Woddy i l’Alexandra Neville, la noia pels qui tots tres sospiren. En Hillel té un perfil més d’intel·lectual, llest i més aviat escarransit. Tot el contrari que en Woody, que és múscul per sobre de tot. Juga a futbol americà i tot fa pensar que té un gran futur esportiu al davant. En Woody és adoptat, però en Saúl i l’Anita no fan diferències entre ell i en Hillel. Els tracten exactament igual.

ENAMORAT DELS GOLDMAN DE BALTIMORE

Quan era jove, en Marcus estava enamorat dels Goldman de Baltimore, els seus cosins. Ells eren els rics, representaven el somni americà; vivint en grans mansions i perseguits pels seus èxits professionals i esportius. La paraula que millor els defineix és “glamur”. Els Goldman de Montclair són més aviat pobres. En Marcus només tastava el luxe quan visitava als seus cosins. Des que comença el llibre, l'autor ens parla d’”El Drama”, tot i que no ens l’explica fins al final. Un Drama en majúscules que va acabar amb la “Banda dels Baltimore” i que va marcar en Marcus per sempre més. El "Drama" és la pedra angular del llibre.

També va marcar al protagonista la seva relació amb l’Alexandra, amb qui torna a trobar-se casualment, ja de grans, quan tots dos estan instal·lats a Boca Ratón, a l’estat de Florida, als Estats Units. Quina casualitat! Ella viu amb en Kevin, el seu xicot –un famós jugador d’hoquei-, i amb el seu gos. Ell sol, per escriure la seva novel·la amb tranquil·litat. “El libro de los Baltimore” és un llibre pausat, amb uns personatges molt ben dibuixats. Dicker té una facilitat inusual per explicar coses i, en aquest llibre, torna a enganxar al lector; i de quina manera. El comences i no trobes el moment de deixar-lo. El menú de Dicker és ràpid i té bon gust alhora. Enveja sana.

“-Mamá, algun día seré como ella... –decía. -Es rubia y blanca –se impacientaba su padre- ¿Quieres ser una chica blanca? -No, papá, lo que quiero es ser famoso. -Ahí está el problema, tú no quieres ser cantante, lo que quieres es ser famoso, En eso, el padre de Sycomorus tenía razón. Hubo una época en el que las estrellas de Estados Unidos eran cosmonautas y científicos. Hoy en día, consideramos estrellas a personas que no hacen nada y que solo se dedican a hacerse fotos a sí mismas o al plato que tiene enfrente. Mientras el padre argumentaba delante del hijo, la cola de clientes que esperaban el zumo revitalitzador se impacientaba. La madre acababa tirándole de la manga al mardido”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy