Dels records, vistos en perspectiva, en parla Elizabeth Strout a “Me llamo Lucy Barton”. Aquesta autora, nascuda a Maine, als Estats Units (1960), va guanyar el Premi Pulitzer amb “Olive Kitteridge”. El llibre està publicat per Duomo Nefelibata, té 208 pàgines i es llegeix d’una tirada. La Lucy està casada i té dues nenes petites. La coneixem estirada en un llit d’un hospital de Manhattan. L’acaben d’operar. Asseguda en una cadira, davant seu, hi ha la seva mare. Feia molts anys que no la veia. Pràcticament ni hi parlava. Segur que s’estimen, però estan molt distanciades. Ara s’explicaran coses, poc d’importants, al llarg de cinc dies i cinc nits. Prefereixen preguntar-se per la vida d’altres. Res personal. La mare acabarà marxant sense fer soroll, de la mateixa manera com va arribar.
UNA INFANTESA MOLT DURA
La Lucy no va ser una nena feliç. Va passar gana, però sobretot fred, molt fred. A més a més, anava a l’escola vestida de qualsevol manera i s’acabava convertit en l’ase dels cops. Quan els seus pares creien que no es portava bé, la tancaven dins de la furgoneta. Mai no va obrir la boca. Suposadament, les seves tristes vivències també van servir per enfortir-la i, passats els anys, va acabar posant-les, negre sobre blanc, en un llibre que s’ha convertit en tot un èxit de vendes. Les misèries i les virtuts de l’ànima humana queden molt ben retratades. Ara potser tindria l’oportunitat de passar comptes amb la seva mare, però no ho creu necessari. Com deia en començar, els anys ens canvien a nosaltres i també les nostres opinions. Els punts de vista es modifiquen...
“Me llamo Lucy Barton” és una petita joia. I ho és des de la senzillesa, explicant petites coses de manera àgil i directa. Potser per això ja és el número 1 en la llista del The New York Times. M’ha agradat molt que n’ha dit la Flavia Company, autora del sensacional “Haru”: “Posee una indudable perícia para convertir detalles íntimos en espejo de lo universal”. Sensacional.
“Y ahora es cuando –al contar esto- vuelvo a pensar: ¿Por qué no se lo pregunté entonces? ¿Por qué no le dije sencillamente: mamá, aprendí todas las palabras que me hacían falta en ese puto garaje que llamábamos casa? Supongo que no dije nada porque estaba haciendo lo que he hecho la mayor parte de mi vida, disimular los errores de los demás cuando no saben que se han puesto en evidencia. Creo que lo hago porque muchas veces podría ser yo. Todavía sé reconocer, vagamente, cuándo me he puesto en evidencia, y es algo que siempre me devuelve la sensación de la infancia, que faltaban enormes fragmentos de conocimiento del mundo que nunca podrán reemplazarse. Sin embargo, lo hago por los demás, como noto que los demás lo hacen por mí. Y por eso pienso que lo hice por mi madre aquel día. ¿Quién no se habría incorporado y habría dicho: es que no te acuerdas, mamá?”
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada