Aquesta recerca de la identitat pròpia omple, i de quina manera, "Eren ells", la primera incursió a la novel·la del poeta Carles Rebassa (Palma de Mallorca, 1977). Ha estat reconeguda amb el Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler. Té 270 pàgines i l'ha publicat Angle Editorial. Cap dels seus personatges té massa clar cap a on van i, possiblement, ni d'on vénen. Les relacions amb les seves famílies són complicades. Potser una mica menys amb els seus amics; però déu ni do. Tots estudien batxillerat en un centre públic i no estan tenint una vida fàcil. És el cas, per exemple, d'en Sebastià, que acaba de sortir d'un centre de menors. Li diuen Llop. Viu amb la seva àvia, la seva germana i la parella d'aquesta.
Un dels companys d'en Sebastià, i parella més o menys habitual, és en Jaume, batejat amb el sobrenom de Veces. És un noi de bona família, d'aquells que sembla que mai han trencat un plat. L'autor, però, ens deixa clar que no està fet de massa bona pasta. Està obsessionat amb el llibre "A sang freda", de Truman Capote. En la seva vida real, actua com si fos un mafiós. No té respecte per res ni ningú. Ell és el Caçador. També tenen incursions en l'homosexualitat l'Albert Abat (bon estudiant i líder del grup), en Miquel Àngel i en Joel. Res és blanc o negre. Aquests dos últims, sobretot el primer, són vexats pels seus companys i acaben assumint el paper de víctima. Els seus entorns són més aviat complicats...
A "Eren ells", Rebassa fa un bon retrat de la discriminació per raons sexuals, i de la pobresa; molts cops acompanyada per l'alcohol i les drogues. En aquest peculiar grup d'amics, en Xeic és l'encarregat de distribuir-les. El llibre, potent i amb contingut, no pot deixar indiferent a ningú. Les reflexions d'uns i altres estan molt ben raonades; convidant al lector a pensar i a posicionar-se. Tot està escrit francament bé, amb un llenguatge molt àgil i visual. Podríem parlar de literatura d'alta volada. Molt recomanable.
"Com qualsevol vegada que heu vingut aquí, en Sebastià té les parpelles mig closes, les, pipelles llargues, el porro a la boca, el cul damunt el paretó, aquella olor que tan sols és en ell i que no es confon mai amb l'olor d'altri. La cintura estreta, els pantalons esfilagarsats, les vambes grogues, grises, pelades. Aquest trespol del ciment cruiat, amb les herbes que hi baden i els rocs de ciment, aferrats, esquitxats. I al costat, la cisterna, amb el coll mig esbucat, el filferro rovellat, el ressò d'un forat que encara fa eco. L'eco que s'acaba quan la veu s'acaba".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada