La història arrenca de manera espectacular, amb el pitjor atemptat contra Occident des de les Torres Bessones: 140 persones assassinades a trets en la inauguració de Fira del Llibre de Guadalajara. Per tant, Zepeda Patterson comença la narració des del final. A partir d’aquest moment, hem de descobrir qui ordena aquesta sanguinolenta cacera i per què. El més important és que tothom veu molt clar, des del primer moment, que una agressió com aquesta desestabilitza al govern mexicà i posa al país en la primera plana de l’actualitat mundial; i de forma molt negativa. El president Alfonso Prida, que esgota els seus últims mesos de mandat, està en boca de tothom.
Sorpresos com la majoria de mexicans, hi trobem als quatre Azules: en Tomás (director del principal diari del país, El Mundo), l’Amelia (expolítica, ara al capdavant del diari digital Lapizarra), en Mario (professor universitari) i el poderós Jaime, màxim responsable de l’agència d’investigació Lemlock. No explicaré res que pugui perjudicar el lector, però puc avançar que en Tomás estava cobrint la inauguració de la Fira del Llibre, acompanyat de la propietària del diari, la Claudia Franco. També eren a Guadalajara, tot i que no van fer acte de presència a l’acte, en Jaime Lemus i l’Amalia. Qui hi ha darrere de la massacre? Els càrtels de la droga? Grups subversius? Algun dels candidats a substituir a Prida? Després d’explicar-nos l’atemptat, Zepeda Patterson fa marxa enrere i situa l’acció des de vuitanta dies abans fins a nou dies després.
TRES SUCCESSORS I UNA PLAÇA
Les tres persones que volen convertir-se en el relleu d’en Prida, sempre que arribat el dia guanyessin les eleccions, són Cristóbal Santa (ministre d’Educació), Agustín Celorio (secretari de Relacions Exteriors) i Noé Beltrán, un dur militar que actualment és el governador de Chiapas. Un dels assessors de Santa, que sembla que és el preferit de l’actual president, és Carlos Lemus, el pare d’en Jaime. No es parlen des de fa anys. La rivalitat entre pare i fill és brutal. “Los usurpadores” és un llibre amb un ritme frenètic i molt visual, ple de morts i de traïcions. Quan penses que ja ho has vist tot, l’autor fa un altre gir, encara més inesperat que l’anterior. Són 479 pàgines brutals, en les quals fins i tot surt la Milena, gran protagonista del llibre anterior. Té un paper realment important.
Un dels personatges més simpàtics i propers és el tenista Sergio Franco, que la temporada de la seva retirada està a punt de guanyar l’US Open. Ho aconseguirà? És el cosí de la Claudia, la propietària d’El Mundo. Un dels candidats a substituir a Prida, Celorio, aprofita el bon moment d’en Sergio i la seva popularitat per apropar-se al president. Convenç a l’esportista, a qui coneix des que era petit, perquè jugui amb ell tot un seguit de partits de dobles a la residència de Los Pinos. Prida és un fanàtic del tenis. Espera guanyar punts respecte als seus rivals polítics. Per intentar aconseguir també el suport dels Estats Units, Celorio implica en aquests partits a l’altra finalista de l’US Open, James Gest, i al mateix president, Howard Brook. Ho aconseguirà? De lectura obligada.
¿Cómo habría jugado al tenis Mandela si hubiera jugado al tenis? Esta era una pregunta que Sergio Franco se hacía con frecuencia cuando observaba el comportamiento de Alfonso Prida durante las largas sesiones dominicales en la cancha de Los Pinos. Y no es que esperaba de su parte el desempeño de un jefe de Estado, pero al menos suponía que Mandela no robaría las líneas para marcarlas a su favor ni fingiría ataques de desmemoria cuando anunciaba un score maquillado en su beneficio. Tampoco es que hubiese tenido demasiada confianza en la integridad moral de un político, pero nunca habría esperado que el presidente del país se comportara como un mozalbete encorajinado y tramposo a la hora de jugar al tenis”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada