“Gos blanc” és un dels llibres que ens ha deixat Gary. Ara, Angle Editorial l’ha publicat en català, amb traducció de Jordi Martín Lloret. Té 254 pàgines i és molt potent. El principal protagonista és ell mateix. El data el 1968, quan un gos blanc arriba a casa seva, a Los Àngeles, on viu amb la Jean Seberg. Decideix quedar-se’l. Tot va més o menys bé fins que s’adona que en Batka (que és com va batejar a l’animal) és un Gos Blanc, entrenat per atacar persones negres. Queda completament esparverat. En aquest any crucial pels drets civils, en Gary decideix intentar reeducar al gos. Li diuen que és massa vell per fer-lo canviar d’hàbits, però ell insisteix molt. El deixa en mans d’en Jack Carruthers, un excowboy que ensinistra animals pel cinema en un zoo molt poc convencional.
Gary explica en primera persona com va viure l’assassinat de Martin Luther King i la pressió que feien els Panteres Negres al carrer. També fa referència a les darreres setmanes de Robert Kennedy i als convulsos dies que es van viure a França el mes de maig del 68. L’autor de “Gos blanc” era a tot arreu. El seu llibre és un gran al·legat contra el racisme. No pot suportar que un animal ataqui a una persona només pel color de la seva pell. En tota la història de l’intent de reeducació hi ha un personatge clau, un cuidador negre que es diu Keys. Amb ell queda clar que la història sempre es repeteix, tot i que ens agradaria que fos d’una altra manera. Segons explica Gary, la seva dona, Jean Seberg, va finançar un munt de projectes liderats per negres. Per convenciment? Per sentir-se millor amb ella mateixa? Ell n’acaba tip. Té la casa plena a quasi totes les hores del dia!
“El Keys havia avançat cap al mig del saló i el Gos Blanc, sense deixar de cridar, girava en semicercle al seu voltant, agafava impuls per saltar, però semblava retingut per una barrera psíquica que no aconseguia travessar. Que això anés en contra de tot el seu ensinistrament, de tot el que li havien ensenyat, de tota la seva vida fidel de gos blanc, es reconeixia en el to d’aquells veritables gemecs de desesperació que deixava anar entre dos crits de ràbia...
El Gos Blanc se sentia traïdor. La Jean s’estava dreta a prop de la porta deixada oberta a la nit, empassant-se la por. L’americà negre era al mig de l’habitació, s’havia tret un paquet de la butxaca i feia sortir-ne un cigarret a cops de dit. En acabat se’l va posar entre les dents”.
Bona setmana a totes i a tots.
Jordi_Sanuy_
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada