El primer que va fer l’Andreu quan va marxar de Baviera va ser traslladar-se a París per localitzar a la Rosa, la seva dona. Buscava informació a l’hotel Lutecia, en el qual la Creu Roja assistia als deportats. Diàriament, hi arribaven les llistes de morts, desapareguts, ferits i supervivents. Estem davant d’un home vexat, malalt i amb un fred que l’acompanya a tot arreu. Sempre té els peus gelats. A la capital de França, l’Andreu treballa en un petit Bistrot, propietat d’una vídua que es diu Blanche. La dona intenta treure’l del seu aïllament, però no ho té gens fàcil. El nostre protagonista també passa per la Provença francesa, on una altra dona, la Claudine, també vol ajudar-lo a superar el dolor físic i mental. L’Andreu sempre està sol, encara que estigui acompanyat.
“Hotel Lutecia” no és una novel·la negra, però té molt de misteri. L’Empar deixa anar les informacions importants amb comptagotes i sempre aconsegueix sorprendre el lector. Té una escriptura molt agradable, amb descripcions espectaculars, sobretot de la natura. Mentre l’Andreu és a la Provença olorem flors i herbes remeieres. Fa la sensació que som enmig d’un prat. També és molt acurada la descripció dels personatges, ben retratats psicològicament. L’Andreu és un home derrotat. La Blanche i la Claudine també han patit molt, però han preferit mirar endavant i no passar-se la vida lamentant-se. Dels secundaris, qui m’ha robat el cor és en Serafín, que treballa per la Claudine. És un noi optimista, molt amic dels seus amics, i que no para de renegar. “Me cago en San Pablo de Tarso”, “Me cago en las diez mil vírgenes” i “Me cago en el puto sagrario” són algunes de les seves perles.
La segona part de la novel·la passa al Poble Sec barceloní, on l’André, fill de l’Andreu, es desplaça per saber més coses sobre la seva família. Allà hi viu l’avi Andrés, que amaga els draps bruts de la família. “Hotel Lutecia” defensa l’amor, la memòria i la cooperació per tirar endavant. Només ho aconseguirem si ens ajudem uns als altres. És l’única manera de reduir el dolor i d’intentar superar la mort de les persones estimades. Un bon llibre.
“Vio Andreu sus pies muy lejos, separados de su cuerpo. Sintió frío en los extremos de sus piernas, que adivinaba seccionadas. Podían ser los pies de otro, quizás lo fueran. Pero no, eran sus pies. Lo sabía. Siempre se sabe. Sus piernas seccionadas no sangraban, tampoco sentía dolor, pero no le cabía a Andreu ninguna duda, eran las botas alemanas de las que se había apropiado antes de abandonar Dachau las calzaban aquellos pies distantes, separados del resto del cuerpo por un palmo aproximadamente. Unos pies que flotaban en el aire, que se sostenían en la nada, como en una alucinación. Ya, a pesar de estar lejos y de ser suyos, no había rastro de sangre ni de dolor. Sólo frío, un frío húmedo y familiar en las terminaciones de aquellas piernas segadas, el mismo frío que en su recuerdo acompañaba el terror”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy_
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada