El subtítol del llibre és “Estampes d’un dependent filòsof” i està protagonitzat per un home desagradable com una puntada de peu a la boca de l’estómac. És misantrop, misogin i viu en un món paral·lel on tothom, començant per ell, està legitimat per ajusticiar a qui cregui convenient. En el seu cas, l’assenyalat és Martí Pelegós, el seu veí de replà en un pis de l’Eixample. Des del mateix moment que se li presenta i li dona la benvinguda, neix un odi irracional cap a ell. Encara més després de saber que l’anterior llogater del seu pis va morir misteriosament. Potser hi va tenir alguna cosa a veure?
Pelegós és el típic veí que et molesta per quasi tot. Difícil de treure-te’l de sobre, d’aquells que estan tot el dia amb un ull a l’espiell per controlar els teus moviments. El seu objectiu és trobar-te, per “casualitat”, en el moment que entris o surtis de casa. Al final, el nostre protagonista decideix no contrariar-lo i fins i tot surt de marxa amb ell, sense renunciar a la idea de matar-lo, que es converteix en el seu objectiu vital. En el llibre, De Palol li fa fer un munt de disquisicions ètiques, estètiques i metafísiques al voltant de l’assassinat. I, mentre el planifica, té trobades sexuals amb la secretària del despatx on treballa, amb la Carlota –la seva xicota-, i també amb la Queralt i la Vallivana, conegudes d’en Martí.
Les referències literàries del futur homicida són moltes; tot i que el seu llibre de referència és “L’assassinat com una de les belles arts”, que també va inspirar a Martí Domínguez per escriure “L’assassí que estimava als llibres”. La prosa de Miquel de Palol és càustica, satírica i escatològica. Miro enrere i potser és l’obra més potent i descarnada des que vaig llegir els dos primers volums de la trilogia “Vernon Subutex”, de la francesa Virginie Despentes. El tercer, per cert, surt d’aquí a uns dies. En definitiva, un llibre diferent, amb un alt contingut sexual, i molt recomanable.
“A risc de semblar un troglodita, i barrejant-se-m’hi la possibilitat d’acabar amb pinces d’estendre roba als mugrons i a la llengua, m’esforço a retrocedir en valors antics per establir què canvia en l’epiteli de la vagina. Que a mi se me’n cardi si la Mare de Déu era verge (i per tant la seva peripècia conceptiva) m’incita intel·lectualment a dilucidar a qui no i per què, de quina inimaginable morbositat capellanesca venim, en què s’han ocupat segles les millors ments d’Occident, i si no eren aquestes, quina perversa inquisició pertinaç ha dut els cretins al poder que no deixa altra opció que la purificació per la sang. Un intercanvi moral, que la mare fos verge de l’orella equilibra que la mare de Déu no en fos. Tot és carn humana, no veig com s’hi pot establir una categoria absoluta: l’orella de ma mare pel cony de la Mare de Déu”.
Bona setmana a totes i a tots.
@JordiSanuy_
2 comentaris:
En vaig llegir bones ressenyes i el vaig portar a casa. De fet, ja està en rampa de sortida per les properes lectures que cauran. Però de la manera que el defineixes, no sé si a mi m'agradarà aquesta manera d'escriure. A més m'estreno amb l'autor, que ja m'han dit que no es pot jutjar per aquest llibre perquè és diferent al seu registre habitual, però això pot marcar la meva futura relació amb ell...
Crec que t'agradarà segur, XEXU.
Publica un comentari a l'entrada