Podríem batejar “La fotografia” com un llibre de records i de nostàlgia. No és veritat que qualsevol temps passat va ser millor, però els granollerins trobem a faltar, per exemple, els cinemes i les botigues de discos de quan érem joves. Estic completament d’acord amb ell! El llibre, divertit i ple d'anècdotes, forma part de Marcòlic Col·lecció, de l’editorial Alpina. El més llarg, i un dels més potents, es titula “Anem de casament”, on explica les peripècies viscudes com a fotògraf en més de mil dues-centes celebracions. Les ha viscudes de tots els colors! Uns reportatges que ha fet amb “Les noies de la meva vida”, que és un repàs a les càmeres que l’han acompanyat aquestes tres últimes dècades.
Ribó ens planteja tot un seguit de reflexions interessants. “Al sac i ben lligat” explica que tenir els arxius fotogràfics ben ordenats és fonamental, encara més des que es va passar “Del rodet a la targeta”. On tenim les instantànies fetes en els últims anys? I si les acabem perdent? Hem contemplat la possibilitat d’imprimir sobre paper les més interessants? En els primers capítols, l’autor recorda els seus inicis com a fotògraf i com ha evolucionat la professió, repassant els seus referents i els fotògrafs que admira. L’entrada amb força del telèfon mòbil i del WhatsApp i l’aparició de les xarxes socials, amb Facebook i Instagram al capdavant, ho han revolucionat tot. Podem acabar empatxats d’un excés d’imatges, i la majoria de cops de ben poca qualitat.
Jordi Ribó, mogut pel seu lema de capçalera, “no parar mai de pensar”, ha escrit un llibre simpàtic i fàcil de llegir, imprescindible pels amants de la fotografia i, sobretot, pels seus amics. No hi ha volgut posar fotografies. Les il·lustracions que acompanyen el text, molt expressives, són de Pau Farell, que va entendre perfectament que volia l’autor. Acaba el llibre dient que el seu ofici és el millor del món, “la perfecta faràndula. La meva ocupació preferida. La bogeria més collonuda”.
“Situem-nos al segle passat, però no marxem gaire lluny del nostre temps. Som als anys vuitanta, però el concepte de temps d’aleshores era ben diferent de la idea que en tenim actualment. Llavors vivíem en l’època de perdre’l, el temps, de gaudir-lo. Sabíem què era el temps lliure, i el compartíem. Ara, per contra, el temps ens l’hem de guanyar i l’hem de generar. Ens en falta, se’n va volant, ens fuig de les mans. El podem tocar amb la punta dels dits, però tot el nostre voltant ens recorda cada dia que se’ns escapoleix. L’hem d’estalviar i planificar. Abans, senzillament, ens limitàvem a viure’l”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada