La noia de l'aniversari (Haruki Murakami)

Empúries ha publicat “La noia de l’aniversari”, de Haruki Murakami (Kyoto, 1949). La traducció és d’Albert Nolla. Originàriament, el relat estava inclòs en el llibre “El salze cec i la dona adormida”. Aquesta edició, de 78 pàgines, està il·lustrada per Kat Menschik (Luckenwalde, Alemanya, 1968). Els dibuixos, amb colors càlids (vermell i taronja, sobretot), a pàgina sencera, són espectaculars.

Com és habitual en la seva obra, Murakami passeja amb mesura per sobre de la fina línia que separa la ficció de la realitat. En aquest relat, explicat en tercera persona, la protagonista és una noia de vint anys. Els compleix el dia que passa tot. En la part final, la dona, que s’ha fet gran i té família, intenta contestar les preguntes que li fa una segona persona. La història és aquesta: Hi ha una noia treballa en un restaurant. L’encarregat es posa malalt i és ella qui ha de portar el sopar al propietari, que viu en l’últim pis de l’edifici. No ho havia fet mai. El vellet, molt misteriós, li diu que demani un desig. Serà el seu regal aniversari. Però, compta, perquè podria fer-se realitat...

En les últimes quinze pàgines del llibre, Murakami reflexiona sobre què significa per a ell complir anys. Un matí, mentre escoltava la ràdio, el va sorprendre que el locutor l’inclogués en el grup de persones conegudes que celebraven el seu aniversari aquell dia. Això el va fer pensar. Entre altres coses, l’escriptor japonès ens explica que l’escriptor Jack London –de qui se’n declara molt fan- va néixer el mateix dia que ell. És per aquest motiu que habitualment celebra l'aniversari bevent un dels vins del celler del nord-americà, que fins i tot va visitar anys enrere. Quatre dades per conèixer una mica més a l’autor de “Tòquio blues”.

“Va avançar pel passadís, es va aturar davant la porta amb el número 604 i va verificar que fos el número que li havia dit l’encarregat. 604. Es va aclarir la veu i va prémer el timbre que hi havia al costat de la porta. No hi va haver resposta. Es va quedar uns vint segons allà plantada. Just quan anava a trucar altre cop, la porta es va obrir de sobte cap endins i va aparèixer un vellet mig pam més baix que ella. Anava vestit fosc, camisa blanca i corbata d’un color marronós, com de fulla seca. Es veia molt polit, amb la roba ben planxada i amb els cabells blancs ben clenxinats, com si estigués a punt de sortir per trobar-se amb algú. A ella, les arrugues profundes que li solcaven el front li van evocar la imatge d’uns barrancs fondos en una fotografia aèria”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark