dilluns, de maig 14, 2018

El gran dia de la senyoreta Pettigrew (Winifred Watson)


La senyoreta Pettigrew té uns 40 anys i podríem dir, amb molt de respecte, que no té no ofici ni benefici. A punt de quedar-se sense pis (deu el lloguer de l’últim mes i la faran fora) i sense feina ni parella viu una situació desesperada. Tot podria canviar quan li ofereixen fer d’institutriu. No li agrada cuidar nens, ni en sap massa, però ja fa temps que es dedica a això. Busca estabilitat, i espera trobar-la aviat.

Winifred Watson (Newcastle upon Tyne, Regne Unit, 1906-2002) és l’autora d’”El gran dia de la senyoreta Pettigrew”, traduïda al català per Maria Rossich. Aquesta divertidíssima novel·la té 240 pàgines i està publicada per Viena Edicions. L’any 2008 se’n va fer una versió cinematogràfica, amb Frances McDormand de protagonista. Es va titular “Miss Pettigrew lives for a day” i diria que va passar força desapercebuda. Per una errada de l’empresa que la representa, la Guinevere (aquest és el seu non de pila) va a buscar feina a casa de l’actriu i cantant Delysia Lafosse. Però no té ni temps d’explicar què vol: només creuar la porta es veu immersa en un munt de situacions compromeses, que resol a la perfecció, una darrere de l’altra.

La Delysia és jove, guapa i despreocupada. Hi ha tres homes que estan enamoradíssims d’ella: en Phil, en Nick i en Michael, i no es veu en cor de fer-los sortir de la seva vida. És per això que els alterna. Fins que la senyoreta Pettigrew, sense experiència en l’amor però amb molta mà esquerra, intenta solucionar-ho, parlant amb cadascun ells. Pràcticament sense voler-ho ni adonar-se’n, la Guinevere es converteix en imprescindible per a la Delysia, que sembla que no sap fer res sola. Per a la Delysia i per a la senyoreta Dubarry, que s’acaba de barallar amb En Tony i tampoc no sap quin camí agafar. Sort que la senyoreta Pettigrew va sortir del no res per posar una mica de seny. Es converteix en la mare que haurien volgut tenir al costat ara que la necessiten.

El llibre de Watson es llegeix francament bé. El personatge de la Guinevere Pettigrew és encantador. Està molt ben dibuixat i t’hi enamores des de la primera pàgina. La seva transformació, física i mental, és espectacular. Arriba a casa de la senyoreta Lafosse mal vestida i trista i en surt feta tota una model. Sense esperar-s’ho viurà el dia més emocionant de la seva vida. Un dia que no oblidarà mai. I qui si sap si els següents seran iguals o millors. Frases curtes, molt de diàleg i un gran sentit de l’humor fan de “El gran dia de la senyoreta Pettigrew” una novel·la perfecta per passar una bona estona. L'autora sembla voler dir-nos que tot és possible. Quan penses que estàs al fons del pou, sempre por aparèixer algú que t'ajudi a pujar cap a munt. Has de confiar en tu i, qui sap, potser trobaràs algú que et doni la mà per fer-te les coses una mica més fàcils. Una mica.

“Va seguir la senyoreta LaFosse fent saltirons, amb el color natural del seu cutis reforçant l’artificial, els ulls brillants, la respiració entretallada. Havia salpat cap a l’aventura i desembarcaria en un club nocturn. Només el nom ja l’omplia d’una magnífica sensació d’eufòria. Què n’hauria dit la seva mare, al cel sia, si s’alcés de la tomba? A quins nivells de depravació estava arribant la seva filla? Però en fi, i quina importància tenia això, ara? Cap ni mica. La senyoreta Pettigrew ho va reconèixer lliurement, amb franquesa i alegria. Havia sortit disposada a viure una nit boja. Tenia intenció de divertir-se. Pensava tastar un altre còctel d’en Tony. Era una dama exuberant disposada a passar-s’ho bé, i oh ombres d’un passat monòton, no es conformaria amb cap altra cosa! Sortia a divertir-se com mai ho havia fet abans, i ni tots els sermons del món podrien canviar el seu objectiu. Es dirigia a aigües profundes, tenyiria de carmí els mars multitudinaris”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

2 comentaris:

Deric ha dit...

Em sona molt aquest argument, potser és que vaig veure la peli que dius o potser és que l'han copiat infinitat de vegades en diferents sitcoms...

Jordicine ha dit...

Podria ser. Però el llibre és de l'any 1938, DERIC.