L’Anna Fox és psicòloga infantil. Sap perfectament que si es medica, no pot beure; però li importa poc. La sensació que li produeix el Merlot baixant per la gola és de les poques coses que creu que l’ajuden a tirar endavant. Fa deu mesos que no surt de casa, des que alguna cosa va canviar la seva vida. No descobrim el veritable motiu fins a la part final de “La mujer en la ventana”, d’A.J. Finn. Va ser la tercera novel·la més venuda a Catalunya en l’últim Sant Jordi. Arribava instal·lada en el número 1 del prestigiós rànquing del New York Times. Està publicada per Grijalbo i té 537 pàgines.
L’autor ens presenta una dona sola i vulnerable. Com que no té res important per fer, mata el temps mirant per les finestres de casa seva, molts cops amb una càmera fotogràfica a les mans. D’aquesta manera, no se li escapa res. Tot és més o menys normal, fins que una nit l’Anna veu una cosa horrible. Ho explica ràpidament a la policia, però no l’acaben de creure. Ni la policia, ni el seu psiquiatre, ni la seva fisioterapeuta. Absolutament ningú. Ella sap que no es medica com cal i que beu més del compte, però descarta que sigui una al·lucinació. Sap què va veure i no en té cap dubte. O sí? Realment té proves? Com s’ho farà per convèncer a la gent amb la fila que fa, vestida amb un barnús brut i amb els cabells despentinats?
“La mujer en la ventana” és un thriller psicològic molt ben ambientat, ple de referències als clàssics de cinema en blanc i negre, que la protagonista mira tota sola en el seu DVD. En té una grandíssima col·lecció. Té preferència per les pel·lícules d’Alfred Hitchcock, amb James Stewart de protagonista. L’Anna té agorafòbia i la idea de sortir de casa la fa tornar boja. Només ho aconsegueix, escassos segons, si va acompanyada d’un paraigua de quadres que li serveix d’amulet, seguint les indicacions del metge que la porta. Però són segons, terribles segons. I fins aquí puc explicar. És d’aquells llibres que és millor atacar quasi “verge”, sense tenir-ne massa informació. M’ha recordat molt a “Escondida”, de Ross Arsmtrong, i a “La noia del tren”, de Paula Hawkins. El millor de tot és el gir final. A Hitchcock segur que li hauria agradat.
“Ahora, estoy sola. Alistair no puede interferir. Ahora, la sangre ruge en mis sienes.
Ahora.
Salgo volando al pasillo y desciendo la escalera como una exhalación. Si lo pienso, puedo hacerlo. Si no lo pienso. No lo pienses. Hasta el momento, pensar no me ha llevado a ningún sitio. “La definición de la locura, Fox –solía recordarme Wesley, parafraseando a Einstein- es hacer lo mismo una y otra vez esperando obtener un resultado distinto”. Así que deja de pensar y empieza a actuar. Claro que no hace ni tres días que actué –exactamente igual que ahora- y acabé en una cama de hospital. Volver a intentar lo mismo es una locura.”
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada