La història que ens explica la Hanne és molt fosca, tot i desenvolupar-se en un paisatge nevat, en el més cru del cru hivern. Dos personatges principals: la Vibeke, mare soltera; i el seu fill Jon, que està a punt de complir nou anys. S’acaben de traslladar a una petita localitat al nord de Noruega i no coneixen pràcticament ningú. Encara s’han d’adaptar. Segur que s’estimen, però diria que al llarg d’aquest relat no comparteixen quasi bé res. Van una mica a la seva. Es fa de nit i la Vibeke té la intenció de tornar uns llibres a la biblioteca. En Jon es dedica a vendre números de loteria del seu club esportiu. Fa fred i estan separats. Mentre busquen l’amor o alguna cosa que s’hi assembli (de parella, en un cas; maternofilial, de l’altra) van passant coses. Poques. Poc transcendents... però passen.
En els dos casos es relacionen amb persones que acaben d’arribar amb la fira ambulant, que s’acaba d’instal·lar al poble. Participen en històries marcades per l’amor o per la seva absència, amb personatges durs, estranys i molt castigats per la vida. En Jon complirà nou anys l’endemà i, en aquestes hores obscures, la seva principal preocupació és que la seva mare li faci un gran pastís d’aniversari. La Vibeke té una altra prioritat: omplir com abans millor el buit que ocupa el seu cor i que no la deixa respirar tranquil·la. Estem davant d’una novel·la inquietant, amb un nen petit que fa coses que potser no li tocarien per edat. Un nen que persegueix la complicitat d’una mare que intenta evolucionar de la millor manera possible. Dos personatges vulnerables i atrevits, molt atrevits, en una història profunda i punyent.
“El centro de la ciudad no queda lejos, pero a pesar de eso tiene la sensación de que ha pasado mucho tiempo desde la última vez que estuvo allí. Intenta recordar cuándo fue. Ya vale, Jon. Poco más de una semana. El sábado pasado. La librería, claro. Ella y Jon comieron tarta en un sitio libre de humo. Dios, vaya sitio, una pastelería como de plástico. A esta ciudad le hace falta una cafeteria de diseño sofisticado, es como una casa sin un recibidor en condiciones. Ya basta, Jon. La verdad es que hace mucho que no me compro ropa, piensa. Le vendría bien un modelito nuevo, de veras que se lo merece después de todo lo que se ha esforzado con la mudanza. Intenta dejar de parpadear todo el rato, Jon, pareces un ratón. Se acuerda de una falda estrecha y lisa, de color beis, que una mujer llevaba puesta una vez en un seminario”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada