La noia del violoncel (Jordi Campoy Boada)

La vida és un gran pentagrama en què no sempre és fàcil escriure els signes musicals. Col·locar les notes al lloc adequat requereix constància i esforç. Ho intenta l’Anne, una jove violoncel·lista de la London Symphony Orchestra. El problema és que quan menys s’ho esperava, li fallen dues de les cinc línies horitzontals que formaven la seva pauta vital i ha de replantejar-s’ho tot... Canvis a la vista.

Fa la sensació que l’Anne és una noia feliç, tot i ser imperfecta, caòtica, impacient, exagerada, promíscua i molt impuntual. Odio que la gent arribi tard a les cites, però diria que a ella l’esperaria amb un somriure als llavis. Com a mínim, el primer cop. Genera bon rotllo des que entra en escena. És la protagonista indiscutible de “La noia del violoncel”, la primera novel·la del pianista i compositor sabadellenc Jordi Campoy Boada. El llibre és tota una partitura del comportament humà, amb un munt de referències de música clàssica i de termes musicals. Està publicat per Columna i té 359 pàgines. Es llegeix amb molta facilitat. L’aventura de l’Anne comença quan sent un soroll a la funda del seu instrument. Estava convençuda que el feia una nansa trencada, però la perd i el continua sentint. En esbudellar-la, descobreix una misteriosa i antiga clau. Des de quan és allà?

Amb el suport de la seva amiga Lydia, amb dots d’investigadora, i també d’en Chris, amic i company d’orquestra, l’Anne intenta descobrir, mai no és tard, què li ha amagat la seva família fins ara i per què... La casualitat fa que el seu passat estigui relacionat amb Barcelona, on la seva orquestra ha d’oferir un concert, concretament al Palau de la Música. Un cop superat el primer terç del llibre, espectacular, amb una escena de sexe per sucar-hi pa, l’acció endarrereix en el temps, des de l’actualitat fins als anys setanta. Deixem el Londres fosc i plujós de l’Anne a la Barcelona convulsa i polititzada dels avantpassats de la noia, que està a punt de descobrir, i qui sap si de conèixer, a persones que fa uns dies no sabia ni que existien. El retrat que fa Campoy de la Ciutat Comtal, amb un inspector de policia que fa feredat, imposa. Tortures i més tortures, de vegades, només per respirar. Una història que t’atrapa fort i no et deixa escapar.

Campoy construeix una bona armadura, l’encerta amb la tonalitat i també en el compàs, àgil, directe i visual. Li queda un pentagrama que sorprèn de manera força positiva, amb un final molt treballat. M’imagino que els lectors que tinguin una bona formació musical gaudiran encara més de “La noia del violoncel”. Protagonistes propers, que riuen i ploren, i un entramat que podria ser ben bé veritat. Molt recomanable.

“D’acord, ha tornat a fer tard, però no ha pogut fer-hi res. La pluja hi ha jugat el seu paper. Sí, és clar, la culpa, sempre dels altres. Per sort, l’espectacle s’ha endarrerit i, entre una cosa i l’altra, encara ha arribat a temps d’acompanyar amb el violoncel el seu fillol, l’Ian, que fa primer curs de violí i ha estat tres mesos assajant per a l’esdeveniment. Aquest cop de sort no la deslliura de la mirada inquisidora de la seva cosina, l’Allison, que seu a segona fila. Així que la veu entrar, li clava la mirada de sempre: ulls oberts com un mussol i celles apujades gairebé fins al naixement dels cabells. L’escena passa sota l’atenció dissimulada de la senyora Hopkins, una xafardera que seu al costat de l’Allison i té una halitosi horrorosa. L’Anne prefereix estalviar-se una trobada a distància curta i va directament a la part del darrere de l’escenari”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy