Capvespre (Kent Haruf)

“Capvespre” està a l’altura o fins i tot una mica per sobre de "Cançó de la plana". És el segon llibre de la Trilogia de Holt, del nord-americà Kent Haruf (1943-2014). La completa “Benedicció”, que vaig acabar ahir a la tarda. Els tres estan traduïts per Marta Pera Cucurull. Té 386 pàgines i està publicat per Periscopi. Dona continuïtat a alguns dels personatges i n’incorpora uns quants de nous.

Els meus preferits segueixen sent els McPheron, dos germans d’edat avançada que viuen en una granja als afores de Holt. Des de l’últim cop que vam saber d’ells, han passat dos anys. La Victoria Roubideaux i la seva filla Katie, que vivien amb ells, se’n van a Fort Collins perquè la jove comença la universitat. Marxen una mica a contracor. Deixar sols al Raymond i al Harold li encongeix el cor. Quan la seva mare va repudiar-la, per haver-se quedat embarassada, ells van fer-li costat. Ningú més. I ni tan sols la coneixien. Va arribar a la granja gràcies a la mediació de la Maggie Jones. En aquest segon llibre sabem què faran els McPheron sense la Victoria i com li aniran les coses ara que té lluny els seus protectors. Segur que si fossin família, no s’estimarien tant. Hi ha un parell d’escenes molt emotives. Llàgrimes als ulls.

També tenen continuïtat les històries d’en Gurthie i dels seus fills, però en aquest segon llibre són molt més testimonials; i sempre vinculades als McPheron. Entra amb molta força la Rose Tyler, que treballa a serveis socials. Ella està al càrrec d’una família amb tant pocs recursos com gambals. La Betty i en Luther intenten fer-se càrrec dels seus fills, però no ho aconsegueixen. Encara menys quan apareix el tiet de la dona, en Hoyte Raines, un home repugnant com pocs. En DJ, un nen solitari d’uns deu anys que viu i es desviu pel seu avi Walter, i la Mary Wells i les seves filles, acaben de configurar aquest conglomerat de persones que pateixen més que viuen. Bones persones, la majoria, que intenten tirar endavant, amb moltes dificultats, molestant el mínim als qui els envolten.

En definitiva, estem davant d’un llibre molt emotiu, com els altres dos de la trilogia, que necessita una lectura reposada, tot i que conté un munt de diàlegs molt fàcils de llegir. L’autor explica les històries dels seus personatges amb molta delicadesa i discreció. Continua amb unes acurades descripcions de colors de cel, de terra i de tot un seguit de flors, plantes i cultius. Una trilogia que, després de llegir-la, ens fa sentir més humans i potser fins i tot una mica millors. Un llibre trist, però sempre en positiu.

“La Victoria es va posar el jersei flonjo de caiximir blau que li feia ressaltar els cabells negres i una faldilla grisa curta, i el noi portava uns texans bons i una camisa de quadros, i van anar a Holt amb el cotxe d’ella a sopar i a veure la pel·lícula. Quan van ser a fora, en Raymond i la Katie van estar enfeinats a la cuina. Ell va escalfar unes sobres de pernil amb sala, amb un puré de patates i crema de blat de moro, i la nena era a la taula asseguda a la seva cadira amb una caixa, i mentre menjaven ell la mirava i l’escoltava. La nena anava fent cullerades mentre parlava, i no parava de xerrar de qualsevol cosa que li passés pel cap, encara en Raymond no fes cap comentari, si bé parava atenció a tot el que la criatura deia, tant si era sobre una nena de la guarderia de Fort Collins que ell no coneixia com sobre un gos blanc i negre que bordava al pati de sota del seu pis”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy