Per Kagge traslladar-se d’un lloc a un altre, sense pressa, mirant l’entorn, s’ha convertit en una filosofia de vida. Estima la natura i necessita ‘fusionar-s’hi’ per intentar ser una mica més feliç. Quan els problemes del dia a dia l’ofeguen, decideix sortir al carrer i passejar una estoneta. O molta. Veient llocs i persones, tot es fa una mica més suportable. Potser només momentàniament, però sempre ajuda. S’ha de saber gaudir de les petites coses. L’advocat camina per ciutats, boscos, muntanyes i fins i tot per les clavegueres de Nova York. A més a més, aposta per fer-ho amb tranquil·litat i amb una observació sincera, sense perdre’s cap detall. L’assaig de Kagge és tot un elogi a la lentitud. El camí més ràpid no sempre és el millor. Segons ell, els objectius que s’aconsegueixen sense esforç s’acaben valorant menys. Caminar és el més important que fem.
L’autor de “Caminant pas a pas” reforça les seves tesis citant a un munt d’escriptors i de filòsofs que també caminen o caminaven per ser més feliços, com Fernando García-Dory, Michel Montaigne, Henry David Thoreau o Immanuel Kant. Entre altres coses, també relata un munt d’anècdotes molt divertides de l’alpinista anglès George Mallory i reflexiona sobre la suposada frustració d’Edwin Aldrin en ser el segon home a caminar per la lluna, després de Neil Armtrong. El llibre, escrit d’una manera senzilla, es llegeix amb molta facilitat. Segur que a Kagge li agradaria que ho féssim ben a poc a poc, per gaudir-lo al màxim, reflexionant sobre tot allò que ens diu. Escriu que com més distància hi ha entre les persones que prenen les decisions i les persones afectades, menys rellevants seran aquestes decisions per a tothom.
“Menjàvem el mateix cada dia. Quan duus tot el menjar que et menjaràs els propers dos mesos, el que més t’interessa és que hi hagi la quantitat més gran possible de calories per gram de menjar: civada, greix, xocolata, panses, carn seca i llet de fórmula. La llet de fórmula aporta moltíssima energia. Al principi no li trobava bon gust, però a mesura que passaven els dies i ens anàvem esgotant més i més, el menjar estava una mica més bo que el dia anterior. Abans d’arribar a la nostra destinació, em semblava que tot allò estava deliciós. Cap al final, teníem tanta gana que barrejàvem el menjar amb molta aigua per allargar l’experiència i tenir la sensació de sacietat”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada