Boulder (Eva Baltasar)

John Lenon deia que la vida és allò que passa mentre fas altres plans. Segur que hi estaria d'acord la protagonista de "Boulder", la segona novel·la de la poètica trilogia d'Eva Baltasar (Barcelona, 1978). Va iniciar-la fa dos anys amb "Permagel". Igual que la primera està publicada per Club Editor i és curta i intensa. Només 145 pàgines d'un llibre de petit format. Amb moltes ganes de llegir el final de la sèrie.

La narradora, que es dirigeix al lector en present indicatiu i frases curtes, pateix una gran metamorfosi. Quan se n'adona, ja no és fàcil frenar-la. La coneixem quan fa de cuinera en un buc i gaudeix de la solitud, de la qual n'és amant incondicional. Viu a Quellón, a l'illa de Chiloé, a Xile. Tot canvia quan coneix la Samsa, de qui s'enamora perdudament. És ella qui la bateja com Boulder, un nom geològic, el de les roques solitàries. Deixa de ser una unitat que va per lliure per convertir-se en part d'un tot. I és feliç. Fins i tot quan se'n van a viure Islàndia, encara que ho fa a contracor. El seu descens cap a l'infern comença en el moment que la seva parella l''obliga' a ser 'mare'. La gestió assistida de la Tinna i la pèrdua d'interès de la Samsa cap a ella quasi la fa parar boja.

Com ja vam poder comprovar a "Permagel", Baltasar escriu amb molta passió. La seva és una prosa treballada, directe, poètica i plena de metàfores. Totes i cadascuna de les seves frases demanen que t'aturis un instant, que reflexionis. Quan relata les trobades sexuals de les seves protagonistes, s'hi recrea; i les explica amb detall. "Boulder" és la desintegració d'una parella a conseqüència de la maternitat, que canvia a algunes persones. Molt. Massa. Què haurà de fer la Boulder per intentar sobreviure? En Ragnar, que té una taverna, és l'única figura masculina del llibre. De vegades, ell i l'alcohol l'ajuden a no pensar i potser a trobar solucions; si és que n'hi ha. La vida és cíclica, i mai saps cap a on et pot portar. Un llibre imprescindible.

"Al cap de quinze dies té cita per una nova analítica. Marxa de casa en dejú i tornen a buidar-la de sang. La sang, delatora detestable. Et manté viva amb una condició: la transparència. La sang et recorre de puntetes, silenciosa, és la serventa espavilada amb accés a totes les cambres, ho sap tot de tu. I quan se li demana, n'informa. No es pot confiar en el cos, és massa primari, massa feble. Només la ment pot consolar-te de les seves traïcions. No té bandera que no sigui la de la llibertat, formada amb els ossos de la veritat i la mentida sobre negre, encreuats. La sang no respecta res.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy