El braçalet de granats (Aleksandr Kuprín)

Hi ha amors que es poden allargar tota una vida i, i així i tot, no ser mai correspostos. Amors que es pateixen des de la llunyania, d'amagat, amb respecte total cap a la persona estimada, quasi amb submissió. D'aquests amors totals en ens parla Aleksandr Kuprín (Penza, 1870 - Leningrad, 1938) a "El braçalet de granats", publicat per Viena Edicions. Està traduït al català per Laia Perales Galán. Té 121 pàgines.

La princesa Vera Nikolàievna Xeina fa una festa a casa seva. Entre d'altres, l'acompanyen el seu marit, el seu germà Nikolai, la seva germana Anna i el coronel Anósov, que és el seu avi. Uns i altres aprofiten per parlar del passat i dels admiradors que ha tingut la Vera en els darrers anys. Just el dia del seu sant, ha rebut un braçalet de granats antic. Li han enviat el regal de manera anònima. Arribat a aquest punt, el seu marit i el seu germà perden una mica els nervis i es proposen trobar a aquest suposat amant secret i fer-lo entrar en raó, si és possible. El príncep Xein té molt poder i pensa fer-lo servir. La Vera és per a ell i per a ningú més. Ella tampoc s'hi oposa. Que facin el que vulguin. Potser  el seguici ja fa massa temps que dura...

La protagonista d'aquesta trista història s'adona -un pèl massa tard- que hi ha amors vertaders, amors sense límits, ni condicions. No ho hauria dit mai. I n'està corpresa. Aquest llibre de Kuprín, que forma part de la col·lecció Petits Plaers, es va publicar per primer cop l'any 1911. Hi ha una peça musical que hi té molt pes específic, i es converteix en un nexe d'unió entre dos dels protagonistes: la Sonata Número 2 (Op. 2. Largo apassionato) de Ludwig van Beethoven. És interessant escoltar-la mentre es llegeix el text, que ha aguantat força bé el pas del temps.

"La Vera, amb una sensació desagradable al cos, va pujar fins a la terrassa i va entrar dins de casa. De lluny, va sentir el to pujat del seu germà Nokolai i la seva figura esvelta i encarcarada movent-se ràpidament d'un cantó a l'altre de l'habitació. En Vassili Lvóvitx seia a la taula on havien jugat a cartes i, tot inclinant els seus cabells curts i rossos, traçava línies amb el guix sobre les estovalles verdes.
-Vaig insistir durant molt de temps! -va dir en Nikolai, furiós, i va fer un gest amb la mà dreta com si tirés un pes invisible al terra-. Vaig insistir durant molt de temps que s'havia de posar fi a aquestes cartes estúpides".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy